Collserola. 28-02-2012

Desprès de l'aturada de tres setmanes fent altres coses, avui he tornat a sortir amb la "flaca·.

He quedat amb el Martin, el Californià del grup de BTT que també és un "Roadie" (de l'anglès Road Biker). A les 11:00 érem a la Plaça de Sarrià.

Com que el meu company no fa gaire que està a Barcelona, li he proposat fer la "volta Collserola". Com vaig comentar és força divertida i no cal allunyar-se massa de casa.

Per la ronda de dalt, fins a la Carretera de Cerdanyola, Can Coll, Cerdanyola, Sant Cugat i, a diferència de la "clàssica" que pujava fins a Vallvidrera, hem fet la variant cap a les Planes i fins a Sant Bartomeu de la Quadra i amunt cap a Vallvidrera.

Avui la manca d'hàbit m'ha passat factura i, de tornada a Vallvidrera per la carretera de Molins, he ofert al Martin de trobar-nos a dalt ja que no estava còmode amb el ritme que portàvem.

   "- Are you sure?"

El noi, que és el prototip de californià de 1.90m d'estatura, ha "fotut" un parell de pedalades i, adéu!

Es nota que últimament, com m'ha comentat, la feina li permet sortir amb més freqüència i, això es nota!

Mentre anava pujant en solitari, he pensat batejar-lo com a "Steamy" Martin, en honor a les locomotores de vapor: grans i potents!





1925. Lindy No. 203 Baldwin Steam Engine

http://www.threeriversrambler.com/lindy.htm





En retrobar-nos al final de la rampa de "la Sargantana" hem decidit tornar cap a casa.

La veritat és que la gent no deixa de sorprendre'm. El Martin, va arribar a Barcelona fa relativament poc.

Com a bon aficionat a la bici, un bon dia, va sortir a "investigar" l'entorn. Ell anava amb la bici de carretera i, per aquelles circumstàncies del destí, pujant per la carretera de Molins, al final de la pista que ve de Santa Creu d'Olorda, es va creuar amb el grup de BTT amb que sortim habitualement.

En veure tantes "Specialized", diu ell, va fer la següent reflexió:

   "Fan bona pinta. Aquests deuen conèixer camins..." i, sense dubtar-ho, els va preguntar...

Com podeu imaginar, El Keru i companyia no podien reaccionar de cap altra manera:

   "Que si coneixem camins? Vine un diumenge i veuràs el percal!" I així va ser.

I la veritat és que ha sigut una bona "adquisició".

És un noi molt agradable i amb un "background", com diu ell,  impressionant. En les tres hores i escaig que vam estar junts me'n vaig poder fer una somera idea.

Ell està encantat, i encara, es sorprèn de les condicions que té Barcelona i els seus "andurials" per a practicar amb les bicis. "Both" Carretera i muntanya.

Tot pujant cap a Cerdanyola em deixa anar:

   "-This is a huge playground!"  (És com un immens pati!) referint-se al sentiment, gairebé infantil, que ens desperta a tots la bici: il·lusió per la màquina, els reptes, els amics...

I tot xarrant, i patint una mica la manca d'entrenament, vam baixar fins al peu del funicular i allà...Sorpresa, ens creuem amb la gent "del migdia" en Xavi i l'Ángel!

   "-Anem a fer els Tres Pics, per què no veniu?- em comenta en Xavi"

   "- Nosaltres ja tornem...gràcies!"

Quina casualitat!
Potser hauria de començar a plantejar-me seriosament allò de què "Tot està connectat".

En fi, una volta força completa que podeu consultar clicant a sobre la imatge:



imatge: Mind Cha Bici Vs Bic

Wikiloc: Collserola 1



Per cert, demà potser vaig a fer la "Tres pics" que em comentaven els dos "bèsties del migdia".

Ja ho veieu, anant en bici, a part de posar-te en forma, i arribar "a tope" a casa, et passen coses increïbles, com conèixer gent extraordinària i compartir fets insòlits.

Amb el Martin fèiem la broma "-Desprès d'una bona sortida no et cal Prozac!". I no és que a cap dels dos ens faci falta, però gaudir tant d'aquesta activitat potser hi té alguna cosa a veure...

Salut! i fins la propera.

"Festival Trialero"-Collserola. 26.02.2012

Entre caminades i esquiades, de bici ja feia tres setmanes que ni tastar-la!

Avui hem sortit sis fantàstics amb BTT: Joan, Agus, Pepe, Keru, Martin i jo.

De tota manera s'ha trobat a faltar la presència d'un habitual què, per causes alienes a  la seva voluntat, no ens ha pogut acompanyar.

Està bé eh! però l'ensurt que ens va fer va ser important. Com a tot esportista aficionat, sempre tens en ment fites majúscules.

En el cas del Monty, que a part de ciclista també és "snowboarder", va ser anar a la "Meca": Vail, a Colorado (USA).

Després de deu dies gaudint a tope, va decidir fer la de comiat. Baixant entre arbres es va "fotre" uns "seca" i es va trencar quatre costelles! Per fi ahir va arribar a casa i, la veritat és que tots ens en vam alegrar.

Anècdota a part, ara toca recuperar-se noi!

En fi... Avui hem fet una "simfonia" trialera: La d'en Keru, la d'en Joan i la del Pepe. Com veieu, a falta de conèixer els noms dels corriols i escorrenties de la muntanya no en queda altra que la de batejar-les nosaltres!

Ha estat un matí de BTT a tope: pujades tècniques, traialeres amb "fonament". Graons i arrels a tope, bons amics i un temps d'excepció: a les 12:00 estàvem a 18º!

Fins i tot hem tingut acrobàcies aèries del nostre amic "Gio". Després de clavar la roda en un reg, ha sortit volant però, com si d'un gat es tractés, ha caigut de peu i ha hagut de fer uns bons metres corrent pendent avall per a evitar la més que esperada rebolcada. Ha acabat abraçat a un arbre en perfecta arminia amb l'entorn...
l'Agus, una mica abans, ha deixat el sillín en posició vertical després de fer un parell de bots al més pur estil cabra dels Ports. La veritat és que feia una fila força extranya. Però amb l'ajuda d'en Keru, a quatre mans, han pogut recuperar la posició de la tija "ritchey".

Jo també he "llepat" i el meu genoll i espatlla drets n'han deixat constància. Res quue no es puguin considerar danys col·laterals.

Un cop de tornada a la carretera de les aigües hem enfilat per la trialera del "Tanatori" i, travessant Sarrià, cap a casa.

En fi com podeu imaginar "patint" com sempre!

Per a veure el recorregut "cliqueu" sobre la imatge:



Wikiloc: Collserola trialera

Una vegada més una jornada fantàstica de exercici i natura.

Salut! i fins la propera.

Vaquèira. 17 i 18.02.2012

Aquest està sent un febrer força actiu.

Després de la travessa del cap de setmana passat, aquest ha tocat esquiar. Vam marxar dijous a la tarda i desprès de pràcticament quatre hores de camí ens vam plantar a la boca nord del túnel de Vielha.

La sortida del túnel va ser espectacular: Una capa de neu com feia temps que no es veia ho cobria tot. Al fons  de la Vall s'intuia que els gruixos que trobaríem a pistes serien més que respectables.

Després de deixar l'equiatge a l'Hotel i admirar les bones perspectives de neu i la qualitat de la mateixa a causa del intens fred que havia fet tota la setmana, vam anar cap a la vila per reunir-nos amb un bon amic i company d'aventius: el Keru i la seva família.





Caramell de gel al Parador de Vielha.

 

Vam fer una volta pel poble i ens vam adreçar a sopar. Ens van acompanyar una altra família coneguda del Keru. Una bona ració d'olla aranesa va ser l'antesala d'un fabulós dia d'esquí.

Havent esmorzat al més pur estil "Scotish", ens vam trobar amb els nostres amics per a pujar cap a l'estació...A mida que ens anàvem endinsant per la Vall la visió del "preuat element" es feia cada cop més abundant.





La nevada dels dies anteriors fou antològica: gruixos de fins 300 cm.

 

En menys de mitja hora ja érem dintre l'aparcament soterrani de l'estació. Sí, ho he dit bé: a Baquèira -Beret hi ha un aparcament de tres soterranis per a deixar el cotxe. I, de moment, és de franc.

Feia potser quarte anys que no estava a l'estació. Des de que hi solíem anar amb el Xavi, un col·lega de professió amb casa a Esterri d'Aneu. Però la crisi del nostre sector agafa a tothom i actualment està treballant a Brussel·les.

Des de llavors, he d'admetre que les inversions en l'estació han estat notables i que no en va es considera una de les millors estacions de la península.

Un cop comprats els "forfaits" pels dos dies que teníem previstos, agafem l'ou que ens puja fins a la cota 1.800 de l'estació.

Una altra novetat que em va sobtar va ser el preu del "forfait": 49€ per dia amb assegurança...



Cristina, Arqman i Rosa a dalt de "l'ou".



La resta va ser memorable:

Neu pols com feia anys que no es veia. La combinació entre el fred intens de l'onada siberiana que ens va envair la setmana passada i la nevada de les últimes hores van tenir com a conseqüència gruixos d'entre 160 i 300 cm d'una neu pols seca que literalment semblava farina.

El sol radiant en un cel sense el més ínfim rastre de la pertorbació que encara ahir al vespre va creuar Catalunya.

Temperatures d'entre -1ºC i 3ºC.

"paquet"

I una companyia excel·lent...

Van ser els ingredients per a una jornada d'esquí per a explicar.



Amb el Keru: company de bici i bon amic.

 Tot va ser genial!

La única anècdota negativa va ser el dolor insuportable que vaig haver d'aguantar al peu dret. Des que em vaig trencar la tíbia i el peroné, és com sí el peu dret se m'hagués eixamplat però la rígida bota que faig servir per a esquiar no.

Aquesta barreja es va transformar en un intens dolor que en va deixar coix tota la tarda. Peró com ja comenceu a descobrir, quan un és "animalot" de mena, tot això queda en un ínfim terme.

Desprès de una dutxa reparadora i un breu descans, ens vam retrobar per anar a sopar a Arties.

Ja coneixia l'indret d'haver-hi passat mentre fèiem els pedals de foc amb BTT.

He de confessar-vos que em va agradar molt més des del punt de vista arquitectònic que no pas Vielha on les construccions dels anys 70 amb revocats a les façanes es barregen de manera eclèctica entre les construccions de pedra més característiques de la zona. Per contra a Arties, la uniformitat dels materials de construcció així com un urbanisme allunyat del que es planteja per a servir als vehicles i no als habitants, confereixen a l'indret un aspecte esplèndid i, sí a més hi ha mig metre de neu a les teulades, el resultat és absolutament meravellós.

Un bon tec i una copa al "Divino". Uns estables amb menjadora inclosa reconvertits, amb força bon gust, en bar musical. El Manel i la Carme, amics dels nostres amfitrions, es van unir a nosaltres mentre acabàvem de sopar i ens van fer descobrir l'esmentat indret.

Recomanable i, segons ens van comentar, el cor de la vida nocturna de la Vall d'Aran.

L'endemà al matí...més! Una passada.

Tot i que la neu no tenia la mateixa qualitat del dia anterior, excel·lent.

Comentar-vos que els nostres "Cicerones" de la nit anterior, molt coneixedors de les bones coses de l'indret ens van emplaçar a un bar situat a la zona de Beret per a prendre una bona copa de cava...de fet van ser més d'una!




Josep, Carme, Rosa, Arqman i Manel. El Keru, fa la foto!



Un espectacle per als sentits. La natura es manifesta en tota la seva magnitud, bestial, abrupta però amb aquell efecte narcòtic que tant m'ha seduït sempre de la neu. Tot ho homogenitza i ho suavitza, fins al punt que fa semblar accessible l'indret més abrupte i perillós de la muntanya.

Feia temps que no es veia una nevada així!

Apurant fins les 17:00, comiat i camí de tornada.

La visió del paisatge encara m'acompanya ara que estic relatant aquests fets.

Dos dies excepcionals.

A la que pugui m'escapo de nou a lliscar muntanya avall.

Salut! i fins la propera.

Viladrau-La Garriga. 12.02.2012

Diumenge passat vam participar a la Travessa Viladrau- La Garriga. És la 41a edició que el Centre Excursionista Garriguenc organitza.

Es tracta d'una caminada a través del Montseny de 32km. 425m de desnivell positiu i 1.000m de baixada.

Se surt de La Garriga amb autocar fins a Viladrau, on comença la travessa de tornada fins al punt de inici, a La Garriga.

El despertador va sonar d'hora: eren les 03:30!

Com que les inscripcions estan limitades a 1.000 participants i el primer autocar surt a les 05:30 direcció a Viladrau, és força recomanable matinar per a estar a la cua, al menys, una hora abans. En cas contrari, es corre el risc de sortir molt al final i es fa difícil poder mantenir el teu ritme, sobretot a la primera ascensió.

A les 04:30 la Rosa i jo, ja estàvem a la part de dalt de les escales de l'aparcament de la Sínia, a La Garriga.

Feia un fred molt viu que va fer la espera francament dura.

Després d'omplir la butlleta amb les dades personals, vam pujar al segon autocar.

40 min. després ens trobabem al punt de partida de la travessa.
En plana nit, amb els frontals al cap vam començar a caminar a ritme viu per a combatre l'intens fred.

Vam anar fent fins a l'Erola, on hi havia el primer control. Segellem la butlleta i seguim per la pista per a iniciar l'ascens a Sant Segimon.

Ens aturem un instant en plena ascensió per a admirar la majestuositat del paisatge. És la part més dura del recorregut però la "matinada" ha valgut la pena només per a poder admirar la sortida del sol.

Seguim pujant fins a Sant Segimon.

La neu que havia caigut el dia anterior i la tènue llum de l'albada li confereixen un aire misteriós.

Tot i que el fred segueix sent intens, l'esforç de l'ascensió ens ha posat a to i cal començar a treure's les primeres capes de roba que a primera hora del matí semblaven insuficients per a combatre el fred.

Anem fent fins a baixar a Coll Formic on està situat el segon control i, la imprescindible botifarra de l'esmorzar! 



La Creu de Coll Formic. Punt de partida de l'ascensció a Matagalls.



Desprès de menjar-nos l'entrepà, iniciem la travessa del Pla de la Calma. Hi ha força neu a la pista però, tot i les constants relliscades sense greus conseqüències, anem avançant a bon ritme fins al següent control. El de "les taronges" Les Alzines. 

No sé que tenen però cada any fem la mateixa reflexió:

"Què bones que són!" 

Potser és com aquella fàbula del príncep què, estant de cacera, es perd al bosc i, després de dies sense menjar i mort de fred, va a parar a la mísera cabana d'un camperol qui només li pot oferir un bol de sopa d'all calenta. El príncep ho troba el menjar més exquisit que mai recorda haver tastat.

Al cap d'un temps, quan tip dels suculents àpats de Palau, decideix tornar a menjar aquell fabulós plat, torna a la cabana del camperol i li demana un altre plat de la magnífica sopa.

En tastar-la la troba incomestible i, tot ofès, li recrimina que li hagi donat tant infecte plat al que el camperol no pot fer res més que assegurar-li que és la mateixa sopa que, la seva mísera economia, li permet preparar...

Doncs això, les taronges com la "sopa d'all del camperol": quan hi ha gana és el millor que et sembla haver tastat mai.

Desprès de fer un bon glop del càntir d'aigua gelada, iniciem el descens cap a Sant Cristòfol. La pista serpentejant ens durà fins a l'esplanada on hi ha el quart control. La temperatura ha pujat força i cal alleugerir-se de roba una altre vegada per a poder seguir amb comoditat.

Les trial·leres van fent drecera fins a La Garriga. Sortim a l'extrem nord del poble i ara només cal travessar-lo tot fins a la plaça de l'Esglèsia on hi ha l'últim control i el lliurament de l'obsequi. Aquest any és un frontal de "leds" que resultarà força útil per a properes edicions.

El pica-pica, posa punt final a una activitat molt agradable.

En total sis hores de travessa amb parades incloses.

Clicant sobre la imatge podeu accedir a les dades de l'itinerari:



Wikiloc: Viladrau - La Garriga 2012

Molt bona experiència i si es pot fer amb bona companyia, com va ser el cas, molt millor.

Salut! i fins la propera.

Aberdeen #2. 7 al 10.20.2012

Després de la interessant visita a Footdee i d'una reconfortant tassa de té, la resta de la jornada va transcórrer entre passejades errants i visites vàries.

Avui us parlaré de tres elements que em van cridar l'atenció: El clima...una làpida de cementiri i del Whisky.

Com és prou conegut de tothom, el nord per definició és fred i, generalment, plujós. En puc donar fe. Tot i que l'oratge era força suau, en una visita a una destil·leria a 60 milles d'Aberdeen vaig poder gaudir del clima Escocès.

Us prometo que no l'he tret d'Internet...és a les afores d'Aberdeen!

Els paisatges verds, humits, coberts per una misteriosa boira que ho embolcalla tot. Em començo a fer una idea de perquè es va crear la llegenda del monstre del Llac Ness...

Per  entendre una mica més la duresa de les condicions de vida de l'indret, us vull mostrar una imatge impactant. Tot passejant pel centre em vaig trobar amb un cementiri al costat de l'Esglèsia de Sant Nicholas:



"A la memòria de George Findlay Capità a Aberdeen qui va morir el 5 de desembre de 1825 a l'edat de 42 anys, Tanmateix la seva esposa Elisabeth Thom qui morí al 25 d'agost de 1824 als 38 anys i vuit dels seus fills que moriren a la infantesa."

Fora de voler ser macabre, he volgut il·lustrar la duresa del que devia ser viure en l'Escòcia del segle XIX. Segurament les malalties devien haver fet estralls a la població però tot i així em va impressionar molt.

No deu ser gens fàcil viure en aquestes condicions climatològiques i això que l'altre dia al vespre, veient la BBC a l'hotel, la dona del temps s'exclamava de lo "Mild" que estava sent aquest hivern al Nord...

Jo estava fotut de fred i aquella tarda vaig veure un "paio" esperant el bus en màniga curta! Ara entenc lo de no dur roba interior a sota el "Kilt".

Com us deia, vam visitar una destil·leria de Whiskey a Ballater.

La Royal Lochnagar. Coneguda a la zona com la destil·leria de la Reina,  presenta una història paral·lela a la aparició a la zona de la Reina Victòria i l'ús del castell de Balmoral, que es troba a escassos quilòmetres, com a residència d'estiu de la monarquia actual.

La visita va ser molt amena ja que un personatge pintores, gras i força expressiu, ens va explicar fil per randa el procés de producció del tant popular "Scotch".

Aquí produeixen l’anomenat whisky “Single malt”. És el que s’obté d'un únic tipus de gra de civada.

La primera fase de la seva producció consisteix a moldre els grans, després s’hi afegeix aigua calenta a la mòlta preparada per a obtenir una solució ensucrada anomenada “Wort”.

Aquesta es filtra i s'aboca en recipients de fermentació, i se li afegeix llevat. El llevat converteix els sucres presents en aquesta substància en alcohol etílic i diòxid de carboni. Una vegada finalitzada la fermentació, el “malt” o cervesa de baixa graduació obtinguda es destil·len emprant dos destil·lacions per alambí. La destil·lació del whisky consisteix en la separació de l'alcohol de l'aigua. Segons quan es porta a ebullició una dissolució d'alcohol, la major part del vapor inicial és d'alcohol, ja que arriba al seu punt d'ebullició abans que l'aigua. El vapor es recull i es condensa diverses vegades per obtenir la barreja d'alcohol més concentrada, que és la que s'empra per a fabricar el whisky.

Després de la destil·lació el licor produït s'envelleix en bótes de fusta. En el cas del whisky escocès es fa envellir en barrils usats de whisky americà, i una proporció menor s’envelleix en barrils de xerès espanyol.

La durada de l'envelliment varia molt, però en general és entre 2 i 5 anys.

Desprès d'una visita de gairebé una hora, en una sala molt acollidora, un tastet del destil·lat per a concloure la sessió.



D'esquerra a dreta: Ferran, Arqman, Josep i Xavi.



A tall d'anècdota comentar que per a degustar el licor, segons les pautes donades pel nostre amfitrió, no s'ha de posar gel i menys cap refresc. Només unes gotes d'aigua.

Ja ho veieu, a tot arreu hi ha coses a veure. Per cert, com us podreu imaginar aquí de bicis ben poques!

Per a acomiadar-nos una última ronda de Tenent al Henry's i cap a casa...

De tornada cap a casa

Una experiència molt recomanable.

Salut! i fins la propera.

Aberdeen #1. 7 al 10.20.2012

Aquesta setmana passada vaig estar uns dies a Escòcia. En concret a Aberdeen.

La veritat és que a part de que es trovaba al nord de les illes, que la gaita i el whisky de malta en són originaris i que els homes, en ocasions especials, vesteixen una faldilla de "quadres escocesos" i sense roba interior...no en saba gaire més.

Bromes i tòpics a part, Aberdeen és coneguda com "la ciutat de granit", és la tercera ciutat més poblada d'Escòcia amb aproximadament 210.000habitants. A part de ser un important centre comercial és el principal port marítim del nord-est d'Escòcia.

Des del primer moment, em va donar bones vibracions i a mida que van anarnpassant els dies vaig anar confirmant les meves primeres impressions. A tall d'exemple cal saber que constitucionalment, el Regne Unit és un estat unitari amb un Parlament i un govern sobirans. Després de la devolució de poders aprovada en referèndum el 1997, Escòcia gaudeix d'un autogovern limitat: el parlament britànic segueix conservant la capacitat de reformar, canviar, ampliar o abolir el sistema de govern escocès a voluntat, pel que pot considerar-se que el parlament escocès no és realment sobirà...No sé de què em sona això.

Però parlant amb els autòctons, sembla que alguna cosa està a punt de passar ja que el sentiment independentista és molt present en la societat. De fet s'està plantejant un referèndum democràtic per a decidir-ne el futur. Talment com a casa nostra...En fi.

Després de un viatge amb cancel·lació inclosa a l'enllaç a Shipol (Amsterdam) i d'arribar a l'Hotel. Un Ibis molt correcte al centre de la ciutat, S'imposava un ritual:

Pint de Tenent al pub...



Pints al Henrry's

L'endemà al matí la primera presa de contacte amb la ciutat. Tinc molt clar que sí hagués d'escollir un adjectiu per a definir-la diria sense dubte que és "austera". La sobrietat del granit li dona alhora un aspecte majestuós alhora que poc estrident, moderat i acollidor. Potser a casa nostra, els arquitectes, podríem recuperar, per a certes construccions, mètodes tradicionals i deixar-nos de tant "high-tech" mal entès.

El primer de tot: esmorzar a la Escocesa: Ous, Bacon, salsitxes, beans (mongetes blanques amb una salsa dolça de tomàquet: "Ketchup") mig tomàquet i El haggis. És el plat típic escocès més conegut. És un plat molt condimentat i de sabor intens. Per a la seva preparació s’utilitzen moques de cérvol, normalment s’elabora a base de moques de xai o ovella (pulmó, fetge i cor) barrejades amb cebes, farina de civada, herbes i altres espècies, tot això embotit dintre d’una bossa feta de l’estómac de l’animal i cuit durant diverses hores. I per veure...un cafè llarg!

The Archibald Simpson

-5 Castle Street

Aberdeen, AB11 5BQ



Scotish Breakfast (lo negre és el Haggis)

Desprès de la obligada visita a la oficina de turisme, un passeig pel "Beach" Boulevard ens porta al front marítim de la ciutat: l'"Esplanade".



Esplanade - Aberdeen Beach

Feia vent i la temperatura amb prou feines arribava a 2ºC. Però, de manera miraculosa, feia un sol esplèndid i la passejada va ser molt agradable. Heu de tenir en compte que a la resta del Regne Unit, l'onada de fred havia provocat, entre d'altres, problemes a Heathrow i fins i tot morts...

Em criden l'atenció uns dics disposats transversalment a la platja per a evitar que el mar buidi les platges de sorra. Al nostre Maresme ens anirien molt bé...

 

La caminada ens va dur fins a un curiós barri. Footdee: és el barri de pescadors d'Aberdeen. Se situa en la desembocadura del riu Dee (Deva) i el Port d'Aberdeen. La zona, avui engolida per la ciutat, data de temps medievals. El pla actual, però, va ser dissenyat a principis del segle XIX per l'arquitecte John Brow.

Google Earth

El mur i les restes de sorra ja donen una primera impressió de la força amb que el mar escomet les construccions.

És molt significatiu que les cases es "girin" literalment d'esquena al mar. Fixeu-vos que no hi ha ni una sola finestra a excepció de les altes a les cobertes. A Catalunya això seria impensable:
"Com més finestral millor! que vull gaudir de les vistes..."

La veritat és que em va impressionar molt intuir, observant la manera en que la arquitectura s'arraulia d'esquena al mar, autoprotegint-se d'un enemic imbatible, la duresa extrema a la que devien viure els antics pobladors de l'indret.

Sempre m'ha fascinat el immens poder del mar: tant noble i seré a vegades i ferotge i implacable en altres ocasions.

Fixeu-vos en l'estat de les llambordes sotmeses a infinites marees del Mar del Nord:

Una visita 100% recomanable.

Salut! i fins la propera.

500 visites

Avui al matí, he descobert que he tingut 500 visites al bloc.
No té cap importància en sí però m'he fet il·lusió.

Moltes gràcies a tots aquells que perdeu el temps llegint els meus aventis.

Salut, Gràcies! i fins la propera.

Molins de Rei. 05.02.2012

Avui feia molt fred.

Des de dijous ens ha envaït una onada de fred Siberià que ha deixat mínimes de -2ºC a Barcelona. En unes hores hem passat tot el fred condensat de l'hivern!

Aquesta darrera setmana he estat força "atrapat" per la feina i, des de l'última sortida amb BTT, m'he refredat i les ganes de sortir, m'han quedat una mica com el clima: sota zero.

Avui, però, les ganes m'han pogut. He sortit a veure si feia net d'aquest maleït refredat. He anat a Molins des de la carretera de Vallvidrera.

La veritat és que ha estat una sortida molt tranquil·la, baix de pulsacions i sonant-me cada dos per tres.

La anècdota del dia l'han protagonitzat dos "pro" que, tot xerrant entre sí, m'han passat com si jo estigués admirant les vistes! Quina cadència.

M'han fet reaccionar i, evidentment sense atrapar-los, m'he pogut mantenir a una distància raonable. De cop i volta, un d'ells s'acomiada i gira mitja volta de tornada cap a Molins.

"-Ara és la meva!" m'he dit.

He apretat fins què, a l'altura de Santa Creu, m'he posat a la seva alçada i ens hem saludat.

La conversa ens ha dut fins al creuament de Vallvidrera on no he pogut evitar fer-li el comentari

"-Per cert, com m'heu passat, Eh!..."

"-Res, anàvem xerrant" -m'ha contestat el noi.

"-Sí ja m'hi he fixat!"

I parlant, parlant, amb molta modèstia la veritat, el noi em deixa anar allò tant usat en aquests casos:

"-Això de la bici no té secrets: Només és qüestió de posar-hi hores..."

 "Hores...?"

Resulta que el “noi” fins la temporada passada competia en modalitat Élite. I per a estar a to feia 24.000Km l'any. Però ara, que només surt per a gaudir de la bici, només en fa 16.000!

Quina passada, això són... 340Km la setmana.

I la veritat és que només amb el pedalar que tenia es notava: Rodó.

L'Ignasi, que així es deia, i jo, ens em acomiadat al passeig de la Bonanova. He tornat a casa rumiant amb la tècnica que m'ha explicat per a aconseguir aquesta pedalada tant característica dels que en saben de debò.

“-Amb la cama esquerre, en el teu cas que ets dretà, has de dibuixar un cercle. Tirant amb la part central del quàdriceps...”

Això de la bici és genial, fa calor: surts. Fa fred: surts. Estàs com una sopa: surts per a suar-ho. Estàs agobiat: surts per a esbargir-te...En definitiva qualsevol excusa és bona. I quan et trobes amb altres ciclistes, reconforta veure que tots estem tallats amb patrons semblants...amb totes les diferències que es vulgui però amb un tret comú: estem “pillats” per la bici.

Un dia més tranquil de que vinc fent últimament però amb sessió teòrica inesperada.

I, evidenciant allò de que no hi ha millor gana que la del ciclista, hem anat a dinar a casa els meus pares.

Per cert, tot i les temperatures que tenim, això durarà poc i és què:

“Si la Candelera plora: l’hivern és fora...” I tenint en compte que el dia 2 de Febrer va ploure...

Tradicionalment s'ha considerat una data per pronosticar la meteorologia. El 2 de febrer és al punt mig exacte entre l'inici i la fi de l'hivern, per la qual cosa el poble ha fet del dia un observatori de predicció temporal, com es reflecteix en la coneguda dita "Si la Candelera plora, l´hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu". Tradicionalment s'ha entès que la intenció del refrany és que si el dia de la Candelera plou o no, la primavera tardarà més o menys en arribar. Una altra interpretació, més assenyada, és que si la nit de la Candelera hi ha lluna nova (és a dir, que no es veu, i és quan la Candelera "plora"), és quan la primavera s'avança; si, per contra, hi ha lluna plena, s'entén que la Candelera "riu" i indica que la primavera tardarà més en arribar. Una variant del refrany és "Quan la Candelera flora, l'hivern fora. I si no flora, ni dins ni fora.", relacionant el dia amb la floració.

També arriben les primeres cigonyes, primer símptoma de la millora en el temps i que la primavera comença a treure el cap. El dia ja s'ha allargat prou, també: "Per la Candelera, una hora entera" i "Per la Candelera, el Sol ja corre per la carretera".

Font: Vikipèdia”

Dimarts marxo a Aberdeen, Escòcia i no podré anar en bici en tota la setmana...Ja aniré explicant el què.

Diumenge que ve, toca caminar: Viladrau - La Garriga. Un clàssic que ja fa un quants anys que vinc fent.

Salut! i fins la propera.