dijous, 31 de maig del 2012

Maestrat en moto. 12.05.2012

Aquest dissabte vaig canviar la bici per la moto.

Des de fa uns anys, amb una colla d'ex-pares de la guarderia dels nens, quedem un o dos cops l'any per a fer una sortida en moto.
Enguany, segons la planificació d'en Jordi, anirem fins al Maestrat a Castelló.

Quedem a les 7:30 al Bracafé de Badal amb la carretera de Sants.
En arribar ja hi eren el Tony i l'August.
Ens saludem efusivament i, tot esperant a la resta del grup, demano un cafè amb llet.

Mentre prenc la beguda no puc evitar fer un repàs a la gent que hi ha a l'establiment. Matiners com nosaltres o treballadors endormiscats i "pobladors" de la nit que estan acabant la sessió de divendres es barregen amb  tota normalitat. Fa gràcia com a excepció un home llegint el diari, la resta anem disfressats d'una manera o altra: motoristes amb aparatosa indumentària, "farreros" amb vestit de nit i faldilles curtes i fins i tot una parella de "urbanos" amb el seu uniforme completen el repertori.

En Jordi, amb cara de son, el Toni-Kawa i finalement el Javi s'incorporen al grup.
L'exitació és palesa i el to de veu de la nostra conversa, així com les ganes de sortir, van en augment.

Foto: Tony Ufenast

A les 8:07 pugem a les motos i el grup de sis, ens posem dintre el "cinturó" per anar a buscar la Diagonal direcció Sant Vicenç dels Horts per la N-IIa. A uns estrictes 120, anem seguint per l'autovia fins a Igualada. Passant per Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Abrera, Esparraguera, Collbató, el Bruc i Castellolí.
Tot i que el trajecte transcorre per l'Autovia, la visió constant del massís imponent de Montserrat, compensa la monotonia del traçat rectilini.

Un cop a Igualada, prenem el desviament cap a la C-37 per enllaçar amb la C-241c, la carretera de Montblanc a Manresa, direcció Santa Coloma de Queralt.

Parem a repostar a la benzinera que hi ha al creuament amb la carretera de Sant Martí de Tous (BV-2202).




Les "R" comencen a deixar clar que a part de molts cavalls, també tenen molta set...




Des d'aquest punt, un cop deixat enrere la transitada autovia, el brogit del tràfec veloç deixa pas al so dels motors de les nostres motos.
La carretera esdevé la primera sorpresa de la jornada. Es tracta d'una via molt poc transitada que s'endinsa als camps sembrats per  a més endavant discórrer entre frondosos boscos. Comencem a trobar ciclistes fet que evidencia que es tracta d'una bona carretera...



Santa Coloma, Les Piles, Rocafort de Queralt, Serral, Pira fins la Guàrdia dels Prats on enllacem amb la C-14 que ens durà a, direcció a Montblanc fins a la carretera de l'Espluga de Francolí.
Des d'aquí iniciem, per la T-700, l'aproximació al Monestir de Poblet.

Foto: xtec.cat
El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un monestir de l'orde del Cister fundat l'any 1150.
Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic i es pot comptar entre els conjunts monàstics més importants d'Europa, essent de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent europeu.



Va ser fundat el 1150, quan Ramon Berenguer IV, un cop enllestida la conquesta de Lleida als sarraïns, qui va donar a l'abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà, perquè hi establissin un monestir cistercenc. Aquesta donació tenia una finalitat doble: una espiritual (crear un focus de cristianització en terres conquerides als sarraïns) i una econòmica (conrear terres ermes i abandonades).

El nou monestir havia d'ésser un lloc de treball i oració.
Per tant, l'any 1151 un petit grup de monjos va arribar a Poblet i el 1153, un cop conquerits els últims reductes sarraïns de Prades i Siurana de Prades, dotze monjos van prendre possessió de les terres.

Està composat entre altres dependències per església, refetor, claustre, sala capitular, dormitori, escriptori, estances de Ponent o ala dels conversos, museus, allotjament turístic i una muralla amb la corresponents portes del recinte.
Us recomano la visita virtual


Deixem enrere l'impressionant conjunt arquitectònic per a iniciar l'ascensió des dels 481 fins a Prades, a 951m...

La carretera no té ni un racó "desaprofitat", és un constant de revolts entrellaçats amb pendents que deuen rondar el 16%.

Tot plegant la moto penso que aquesta l'hauria de fer amb la bici de carretera.

Fragment de l'ascensió a Prades des de Poblet.

Una a la dreta, esquerra, dreta, dreta, segona, tercera, gas, segona, fre de davant, 180º sense visibilitat, gas, tercera...Quina passada!

I no s'acaba mai!

Feia temps que no gaudia tant en moto.

Malauradament, els revolts s'acaben i, gairebé d'una manera inesperada, ens plantem a l'entrada de Prades.
Decidim fer una pausa per a esmorzar.

Plaça de Prades

Escollim un bar situat a l'interior de la plaça del poble. És un espai molt agradable ja que està molt recollit i a més, fa una temperatura magnífica.
Com a dada curiosa, cal saber que dels quatre brolladors de la font que hi ha a la plaça de Prades, cada 21 de juliol, coincidint amb la tradicional Festa del Cava, hi raja cava. Aquesta imatge es ve repetint des que, fa 23 anys, un grup d'amics va decidir omplir de cava la font renaixentista i fer-la el centre d'una festa.

El Tony fa la foto.

Mentre seiem al sol, demanem bocates i jo, no em puc estar de fer un clàssic: ous amb cansalada!

"-Vol que hi posem uns fesolets?" em pregunta el cambrer.
"-Voleu dir? ...Vinga!"

Un esmorzar suculent, comentaris del més desenfadat i, després de prendre un cafè, decidim tornar a "la feina".
Ens posem la tortuga, la jaqueta, el casc, els guants i enfilem cap a la Granadella.
A diferència de la carretera precedent, aquesta, encara que igual de solitària, té un traçat més obert i ens permet fer-la a un ritme alegre.
Segur que des d'un punt elevat faria força patxoca veure el grup de sis motos anar desfilant com a un convoi...

Sense adonar-nos-en, ens plantem enmig de l'àrida plana Lleidatana. 
La calor exagerada per l'època de l'any, confereix a l'entorn un aspecte desèrtic i, aprofitant la falta de benzina d'en Jordi, un cop més, fem una aturada infructuosa al "poste" de Maials...està tancada i sense cap indicació.


Fem els comentaris oportuns i reprenem la marxa en busca d'alguna benzinera oberta.


Arribem a Seròs.
No sé si ho vaig imaginar però em va semblar veure un cotxe a dalt d'una coberta...potser començo a acusar els efectes de la calor...Em pregunto mentre intento processar el que m'ha semblat veure.

Finalment, enmig de la zona industrial, trobem un sortidor força singular. Es pot pagar amb targeta en una mena de terminal on esculls sortidor, benzina i, finalment, import...Si fa temps pensava que això de l'autoservei tenia un punt d'estafa, ja no us comento el que penso d'aquesta última modalitat. A mi no m'han descomptat un cèntim pel fet d'eliminar-me el servei!

Comentem la jugada i...lo del cotxe també. Sort que el Tony va fer-hi una foto.


De manera inconscient, a mesura que anem repostant, ens arrecerem a l'ombra. Aprofitem per a fer una breu pausa i beure una mica d'aigua. La calor comença a ser asfixiant.


Un cop refets i reomplerts, prosseguim el camí per a endinsar-nos a Aragó.
Destí: el pantà de Mequinensa.

Agafem la LP-7041 amb el Segre a la nostra esquerra fins que el travessem just abans d'arribar a la Granja d'Escarp. Just en el punt s'ajunta amb el riu Cinca.
Des d'aquest punt, la carretera és molt agradable ja que, a part de ser molt poc transitada, transcorre paral·lela al riu, aquest cop ens queda a mà dreta.
Anem prosseguint fins arribar al pot vermell que creua l'embassament.

La visió oàsica del pla d'aigua blau ens fa aturar-nos sense contemplacions al voral del pont.



El Tony, a part de fer fotos per a la seva, ja habitual crònica, ens fa una encertada reflexió:

"-L'hem cagat!, hauríem d'haver dut els banyadors i fer-nos una refrescada!"

Tenia tota la raó. No sé a la temperatura que estàvem però no era massa habitual per l'època de l'any que estem.


Tot continuant camí observem el castell de Mequinensa.

Castell de Mequinensa


Buscant per Wikipèdia he trobat més informació: "El Castell de Mequinensa és un palau castell intacte dalt d'un turó. Fou construït pels Montcada, senyors de la baronia de Mequinensa. Data dels segles XIV i XV, encara que al 1959 el reformà considerablement l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer. 

El palau és de forma quadrada irregular, amb set torres rectangulars llevat d'una, que és pentagonal. Dues de les torres guarden l'entrada, que és semicircular, amb un escut a dalt."

Sense badar, enfilem per la N-211 direcció Casp, passem de llarg i ens plantem a Alcañiz als vols de les 14:30.
Una vegada més, després de separar-nos pels carrers de la ciutat (molt lletja per cert), ens retrobem a la benzinera per a omplir dipòsits.

Els carrers d'Alcañiz...

Ens assabentem que estem a 37º...ara començo a lligar caps.
Prenem una aigua i seguim camí. Cal trobar un lloc per a dinar!



Enmig d'Alcañiz una altra visió surrealista...és la calor o que al Bajo Aragón tenen fixació per la "descontextualització"?


Sense deixar la carretera que hem estat seguint fins ara, passem per Calanda. Recordo haver-hi estat per la "Tamborrada" quan era jove... L'acte més característic de la Setmana Santa de Calanda és la celebració de la “Rompida de la Hora”.
Es celebra el Divendres Sant a les dotze del migdia. A la plaça major, s’hi concentren fins a 1000. Tothom espera en silenci que el rellotge de l'església faci sonar la primera campanada, en aquest moment tots els tambors i bombos comencen a ressonar a l'uníson amb gran força.

Els tambors i bombos continuaran tocant fins al migdia del Dissabte Sant. 24 hores de ritme tronador!

Enfilem per la A-226 fins a Mas de las Matas, enmig del no res...

Ens decidim per un dels dos restaurants que hi ha porta per porta pel simple fet que hi veiem una persona a fora fumant... a l'entrar, es fa el silenci entre els autòctons de clatell vermell.

"-Podemos comer?" Preguntem prudents.
"-Sí, al fondo hay sitio..."

Caram que "si hay sitio" estem sols en un menjador per a 200 persones!

El lloc és correcte, estovalles i tovallons de cotó i una vaixella modesta però polida.
Ara sí que demanem una gerra de cervesa ben fresca!

Tot i lo rústic del lloc, el menú no està malament.
Dinem animats i comentem la jornada tot fent inacabables incisos que deriven cap als més inconnexos temes de conversa.

Un cop fet el cafè, abandonem el climatitzat local i afrontem el sec i roent aire del Bajo Aragón.




Al poc d'iniciar la ruta, encisats pel paisatge, fem una parada per a admirar-lo.





Bordón, Olocau del Rey, Mirambel i Cantavieja. Hem arribat a la meitat del recorregut. Comencem el retorn...
Feu clic per a engrandir

L'indret em deixa parat.
Sense ser-ne conscient hem passat del desert a la frondositat dels prats. Tot és verd i la temperatura ha baixat notablement. A més, una amenaçadora massa de núvols grisa que ens ha acompanyat els últims quilòmetres, comença a matisar la llum i una atmosfera amenaçadora cau sobre nosaltres.




Deixem enrere Cantavieja per agafar un trencall direcció Iglesuela del Cid. Com bé sent habitual amb els topònims, com més petita la localitat, més llarg i rimbombant el nom...I en aquest cas a més la carretera, que fins ara estava en un estat excepcional, ha esdevingut una pista asfaltada que si anés amb la "flaca" de ben segur hauria evitat...potser amb la BTT, qui sap. Anem fent a 30 per hora fins arribar a Vilafranca del Cid on comença a ploure minsament. Relentitzem el ritme però no ens aturem.


Després de travessar la localitat, ens dirigim a Morella.



Deixem la impressionant ciutat emmurallada a la nostra esquerra i tot traçant amb celeritat les amples corbes de la CV-1160, arribem fins a Monroyo o tornem a repostar.



Per la A-1414 arribem a Vall de Roures.
Després de dubtar entre aturar-nos a berenar o no, deixem als vilatans asseguts prenent la fresca en les terrasses dels bars, una mica expectants en veure el grup de motoristes per entre els seus carrers. Decidim anar fins a Gandesa.


El cansament ja comença a ser palès en les nostres cares però encara estem de bon humor.
Fem una pausa per a refer forces i decidim tornar directes cap a casa.

Evitem l'Autopista fet que fa el trajecte molt pesat degut al tràfec intens que trobem al vespre.
Reus, Tarragona i per la N-340, fins a Vilafranca, l'Ordal i Vallirana.

Ens aturem per acomiadar-nos ja que cadascú agafarà camins diferents per a tornar a casa.

Comiat a Vallirana


En Jordi i l'august, s'apunten a una pizza ràpida a un Sapri pel de "nengs" preparant-se pel cap de setmana. La veritat és que, en algun moment, vam patir per les motos aparcades a peu de carretera. Més d'un ja sabem el que és que te la carreguin en una furgoneta...


Enllestim el Calzone "King Size" que no em puc acabar i ens acomiadem fins a la propera.

Feu clic per engrandir


Total 775 Km i tot un dia per a gaudir.
Són les 23:56 i estic força cansat però molt satisfet.


Salut! i fins la propera.

dilluns, 21 de maig del 2012

Maresme des de La Garriga.6.05.2012

Diumenge al matí, tot pendent de la mèteo, vaig decidir anar fins a Mataró des de La Garriga.

Molt pendent del cel, vaig llevar-me a les 6:30 per a sortir a les 7:00.
Feia força fresca i el pedalar lleuger em va ajudar a entrar e calor direcció a Llinars.
A mig camí em vaig creuar amb dos ciclistes més amb qui vaig creuar unes paraules:

"-Què, ens mullarem?"
"-Han dit que fins la tarda no..."
"-A veure si hi ha sort!"

I sense brusquedats, vaig recuperar el meu ritme i els vaig deixar enrere.
Cànoves, Sant Antoni de Vilamajor, on ja s'estaven preparant les parades pel mercat dominical i Llinars.

Enfilo direcció Sant Celoni per la, força antipàtica, C-35.
A mig camí, em van atrapar un pilot del Centre Ciclista Granollers. Sense perdre la oportunitat, m'enganxo a roda enmig del grup i fins al trencall de Vallgorguina. Ells segueixen enllà.

Començo a avançar per la serpentejant C-61 i em sorprèn la verdor de l'entorn. Aquesta ha estat una primavera força plujosa i la natura ho deixa palès amb la seva exuberància.

Arribo a Vallgorguina, on un amic de carrera em comentava que els seus pares hi tenien casa i penso que no està malament. Començo a pujar a Collsacreu. Avui tinc les cames força fresques, penso mentre vaig pujant a bon ritme. En arribar a dalt, em trobo un grup de ciclistes descansant de la seva ascensió en sentit contrari.
Sense aturar-me inicio el descens cap a Arenys de Munt. Pel trajecte em trobo un grup nombrós de ciclistes esbufegant per l'esforç.

Agafo la carretera de Llavaneres. És la típica de trams curts de puja-baixa o el que normalment es coneix com un "tobogan".
El Mas Gabana, Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres i Mataró fins al mar.

Passo de la solitud més estricta de la muntanya a la circulació densa de la N-II arran de mar. Vaig a la idea per a passar ben ràpid.
Em trobo uns quants triatletes rodant en sentit contrari amb el cap cot. Qüestions d'aerodinàmica...

En arribar al final de la Ciutat, dubto del camí a seguir ja que em trobo enmig d'una zona industrial i la poca gent que hi ha no sap el que els pregunto o el què em responen no és massa de fiar...

Finalment paro a un ciclista que ve en sentit contrari:

"-Per anar cap a Argentona?"

Em dona unes orientacions que no acabo d'entendre però no el vull entretenir més:

"-Moltes gràcies. I disculpa per haver-te trencat el ritme..."

Faig el que puc i desprès de preguntar-ho un parell de cops més aconsegueixo tenir la certesa que porto bona direcció. Tot sortint de Mataró penso que no m'ha agradat massa el contrast entre la carretera sinuosa del pre-litoral i l'entorn urbà.

Arribo a Argentona i de cop i volta, una imatge familiar em ve a la ment. En una de les sortides que vaig fer a poc temps d'estrenar la bici, amb els de Sant Cugat, hi vam passar.
A la rotonda agafo l'entrada a la C-60 i tot just abans del carril d'incorporació, el trencall cap a La Roca. Pujo a Parpers. Són pocs quilòmetres i es puja molt bé.

A la benzinera que hi ha a dalt aprofito per menjar una mica abans d'iniciar el descens.
Des de La Roca del Vallès vaig fins a la C-60 per a tornar enrere direcció Santa Agnès de Malanyanes. Quan vaig descarregar la ruta a l'ordinador vaig veure la volta que vaig fer a causa del meu desconeixement del terreny.

El tram fins a Llinars se'm va fer molt pesat a causa del fort vent de Llevant que bufava. Un cop a Llinars, vaig desfer el camí direcció Sant Antoni de Vilamajor. El motiu veure si coincidia amb la Rosa i els nens que m'havien comentat que estarien a la hípica que hi ha a mig camí.
I així va ser. Des de la carretera vaig poder-los distingir fàcilment. Ens saludem i quedem a casa.

Com que la ruta no ha sigut excessivament exigent, per a no desfer tot el camí decideixo provar la variant cap a Corró. Una baixada suau em permet tirar de plat i agafar puntes de 57 km/h. M'hi aplico i em planto a Corró d'Avall en pocs minuts. Ara només resta una lleugera pujada fins a Llerona i finalment cap a La Garriga.

Per accedir a les dades de la ruta feu clic sobre la imatge.

Wikiloc: La Garriga- Maresme
Arribo a casa a mig dia ben just abans que el cel es desplomi en forma de tempesta.
M'agrada molt estar a casa veient com plou. De fet sempre m'ha agradat i recordo quan era petit els diumenges a la tarda de tardor fent deures mentre a fora plovia intensament...

Una ruta que tenia pendent des de feia temps però que trigaré a repetir.
El Montseny és més atractiu i amb menys circulació.

Salut! i fins la propera.

dimecres, 16 de maig del 2012

Refugi antiaeri de l'estació.

En una de les estades a La Garriga, vam descobrir una insòlita instal·lació de la Guerra Civil:
El refugi antiaeri de l'estació.


Situat just al costat de l'estació de tren, darrera l'estació de Renfe (Av. Pau Casals s/n) es pot visitar els 2ns. dissables de cada mes a les 12:00 del migdia.
A l'hora indicada ens presentem a l'entrada del refugi. La guia que farà l'explicació arriba amb un cert retard ja que ve de fer una altra visita a una obra d'en Raspall i després d'excusar-se ens obra la porta.


Una reixa de barrots n'impedeix l'accés i, si no fos pel rètol que hi ha a un costat, no s'aprecia el que hi ha a l'interior.
Plànol del refugi.
Tan bon punt entrem, ens proporcionen uns cascs d'obra per a evitar els cops de cap amb la volta de pedra.
Es tracta d'un refugi excepcionalment ben conservat, excavat directament a la roca granítica, amb més de 110 metres de galeries.
el passadís d'accés.

Segons ens relata la guia, el refugi va ser construït pels veïns de la Garriga, l'any 1938, sota les ordres de la Junta de Defensa Passiva local i va servir per a protegir dels atacs aeris la població, especialment quan les bombes franquistes colpejaren mortíferament el municipi el dia 29 de gener de 1939.
Encara es poden observar les restes que les torxes, emprades per a il·luminar l'indret, vàren deixar sobre els murs de pedra.
Sutge de les torxes d'il·luminació.

Ens anem endinsant al túnel fins a una cruïlla que presenta una interessant estructura d'obra vista que reforça la volta excavada.





En aquest punt, s'activa una locució pre-gravada on, de manera dramatitzada, s'exemplifica la conversa  i les reflexions entre dos treballadors mentre piquen les parets del què haurà de ser el refugi de l’estació.
Al llarg de la visita s'activen documents d'àudio en els que es recreen escenes relacionades amb el refugi: des d’un bombardeig, fins la conversa sobre la guerra entre una àvia i el seu nét, o des dels comentaris de dos soldats internacionals que van reagrupar-se a la Garriga.



Mentre que a l'entrada la volta es presenta neta d'estructures auxiliars, des d'aquest punt, un sòcol i unes pilastres amb arcs de rajol, reforcen el conjunt.


En un dels extrems del refugi, hi ha una pantalla on es projecta un magnífic audiovisual amb imatges inèdites de la Garriga durant la II República i la guerra.

Aquesta visita al refugi permet conèixer l’evolució del conflicte a Catalunya i, en concret, a la Garriga; la vida quotidiana a la reraguarda republicana; els estralls provocats pels atacs aeris franquistes; els treballs de protecció de la població de la reraguarda…



Una instal·lació molt ben conservada.
Les explicacions de la guia i els recursos audiovisuals fan que la visita sigui altament instructiva.
Una bona manera de fer accessible el patrimoni de la guerra i permete endinsar-nos en la història que amaguen les seves parets.

Anem a dinar.
Avui...pollastre amb escamarlans!

O més ben dit escamarlans amb pollastre!


Salut! i fins la propera.

Calella. Pont 1 de maig #2. 1.05.2012

Després d'un dilluns de descans, decidim tornar a sortir per anar als Àngels.


Aquest cop se suma al grup en Xavi que, desprès de participar en una marxa de 300 k. (Brevet), està "descansant" a Llafranc.
Quedem a les 7:30 amb l'Àlex a la piscina dels apartaments i ens dirigim, tot xarrant, cap al creuament de la carretera vella on ja ens espera en Xavi.
Després de la pertinent salutació i la lloança, per la nostra part, de la seva última gesta, comencem a visualitzar mentalment la ruta que farem avui:
Anirem als Àngels per Quart.
Tot just deixem Palafrugell enrere, noto que la roda de darrere em falla:

   -"He punxat!" 


En tot el temps que porto dalt la bici de carretera és la segona vegada. Crec que he estat de sort.
Parem al voral per a canviar la càmera i desprès de dedicar-me una bona estona a inflar amb la manxa de mà, reprenem el camí.


   -"Vaig una mica fluix, a la que trobem una benzinera parem." Els comento mentre anem fent camí cap a La Bisbal.


Entrem a la benzinera i, després de buscar l'adaptador de vàlvula, intento reposar la pressió del pneumàtic...però no puc passar de 70 PSI...
Seguim camí de La Bisbal. Trobem una altra benzinera a la cruïlla de Vulpellac. Mateixa operació i mateix resultat! En fi ja tiro amb la pressió que duc.
La d'avui sembla que sigui la ruta de l'aire!
Tot fent la circumval·lació de La Bisbal pels "mossos", agafem direcció Cruïlles per a pujar a Santa Pellaia.
Anem fins a Sant Sadurní de l'Heura i, entre la verdor dels prats sembrats, iniciem l'asscensió al alt.


En arribar ens reagrupem i coincidim amb un altre ciclista que observa el paisatge. Ens explica que és de Campdevànol i ens acompanya fins a Cassà...
De fet més que acompanyar-nos, fem l'intent de seguir-lo costa avall per la revirada carretera...No frenava! Quin animal. Es nota que està acostumat a fer carretera de muntanya.
Recuperant l'alé per l'esforç de pedalar a les sortides de corba per a retallar la distància cada cop més notable, ens acomiadem i agafem la carretera cap a Girona.


Passem per Quart, famosa per la seva terrissa de color negra que s'obté amb una cocció determinada.

Terrissa negra. Quart.


Just a l'entrada de la ciutat de Girona, agafem el trencall cap a l'autopista i cap al Santuari del Àngels.


Santuari de Mare de Déu dels Àngels. Al cim del Puig Alt.

El santuari dels Àngels està situat a 485 m, en el cim Puig Alt, al massís de les Gavarres.
Anem pujant tot xerrant i gaudint d'un dia esplèndid, fins a cert punt calorós.
En arribar a dalt, esperem l'Àlex i demanem uns "bocates" de truita. Triguem moltíssim en arribar però l'espera val molt la pena.


Façana Santuari dels Àngels.


Mentre tant gaudim de l'espectacle visual que ens ofereix aquest mirador. Les gavarres, la costa brava, la plana del Baix Empordà, la Serra d Roda, les Alberes, la Garrotxa, els Pirineus, les Guilleries, el Montseny i la plana de la Selva s'escampen als nostres peus.

Al fons la neu dels Pirineus.

Com que s'ha fet una mica tard decidim marxar per anar fent el camí de tornada. L'espera i la feble Tramuntana que bufava ens ha deixat ben freds i el descens fins a Madremanya es fa molt dura. A part, el mal estat de l'asfalt no ajuda massa.

Un cop al pla, un ritme constant ens fa entrar en calor ràpidament.
Monells, Sant Sadurní de l'Heura i cap a Cruïlles de tornada a La Bisbal. A diferència de l'anada, a Forallac, trenquem a l'esquerra direcció Canapost. Passem per Peratallada i a Sant Julià de Boada trenquem a la dreta fins a Torrent on ens incorporem a la carretera de Pals.
A escassos 300 m agafem el desviament cap a la Brugera i, circulant lluny del tràfec de la C-66 de Girona a Palamós, ens plantem a La Barceloneta.
Ens esperem a poder creuar la transitada carretera que du a Girona i, ens situem al voral direcció Palafrugell.

Ha estat una bona ruta que a excepció del temps que hem perdut amb la meva roda i els ous de la truita als Àngels, hauríem pogut completar amb una hora i mitja menys. En fi, coses de la bici.
Arribem a dinar a casa.

A la tarda, com l'últim dia, anem a la platja del Castell per a aprofitar el vent que ha començat a bufar aquest matí i que no ha parat de refrescar.

Platja del Castell. Palamós.

Fem volar el nou estel i gaudim d'una tarda de sol en família.

L'estel vola bé!

En marxar faig una foto per a guardar un record de la llum que hi havia.




Ha estat un el comiat a l'altura de la resta d'experiències d'aquestes mini-vacances.
Per accedir a les dades de la ruta, podeu fer clic a la imatge:

Wikiloc: Calella de Palafrugell- Els Àngels per Quart.

Com a ànecdota del dia comentar l'embús excepcional que vam trobar al peatge de l'AP-7 a La Roca.
La gent indignada fent sonar els clàxons, i en arribar a la caseta del peatge, sense especular-ho massa li solto al cobrador desmenjat que hi ha dins:


   -"No vull pagar. Em pots obrir la barrera?" Ell em contesta:
   -"Ya sabe que le van a denunciar?"
   -"-M'és igual, em pots obrir la barrera?"


Desmenjat, surt del seu cau, anota la matrícula i ens obre la barrera i posa el semàfor en verd.
Si ens multen, que els faci profit però m'he quedat descansat i amb aquella sensació d'haver fet el que calia.


Ja ho veieu, unes jornades molt agradables amb final de festa diferent.


Salut! i fins la propera.