dimarts, 29 de gener del 2013

Specialized EPIC 2007

La meva EPIC:

És una Specialized Epic mararthon carbon del 2007 de la talla L


QUADRE:
FACT M9 Triangle davanter de carboni construcció AZ1, 


La decoració està molt trobada. 
En les parts on hi ha una junta s'ha pintat de negre deixant la part central del tub el tramat del carboni.


La capa de recobriment d'un brillant lluminós li donen un acabat de molta qualitat que està en perfecte estat ja que la bici sempre ha estat a cobert i una minuciosa tasca de manteniment ha fet que no perdés la lluentor inicial.



Triangle del darrere en alumini M5. Pivots amb rodaments segellats amb 100mm de recorregut,


FACT carbon link.


Tot el conjunt de rodaments el vaig substiruir per un de nou el setembre de 2012. La rigidesa del conjunt és total.

Bici molt bona baixadora que alhora dona el màxim tant en pujades sostingudes per pista com les pendents més exagerades per trialera.
Una geometria molt encertada per a una bicileta d'alt nivell i alhora molt polivalent.

AMORTIDOR:
Specialized AFR Shock amb Flow Control valve, adjustable from HT firm to Trail Tune, air spring, adjustable rebound.

Incorpora el sistema BRAIN que proporciona una rigidessa total mentre la força prove del cicilsta (en posar-se de peu no es manté tancat) mentre que en el moment de rebre un impuls des de la roda del darrere entra en acció proporcionant uns molt apreciables 100 mm. de recorregut.

És tant eficient que moltes vegades, no t'adones que s'ha obert i tens la sensació de baixar amb una rígida. La brida de control que hi ha al voltant del pistó, deixa constància de que no ha estat així i que s'ha comprimit en tot el seu recorregut fet que s'ha materialitzat en un control total en baixar graons i tallats de relativa entitat.


FORQUILLA: 
Fox F100RLC, 100mm recorregut, air spring, alloy steerer.
En combinació amb l'amortidor del darrere converteixen la epic en una de les millors bicicletes del seu segment reconegut per vàries publicacions de reconeguda solvència.

Senzilla en el seu manteniment, vaig canviar-li l'oli i els retens abans de l'estiu de 2012. No he tingut cap pèrdua i sempre n'he tret un comportament fiable.
Tot i que possibilita múltiples combinacions de configuració en funció de l'estil de conducció, no cal "remenar-la" massa per a tenir la sensació de baixar dalt una moto d'enduro... 



DIRECCIÓ: 
1 1/8" threadless, integrated alloy cups, amb rodaments segellats.
Els espaiadors de fibra de carboni li donen un aspecte més "ràcing" en sintonia amb la resta de la bici.


POTÈNCIA:
Specialized adjustable rise, OS 31.8, 3D forged amb acabat CNC.

MANILLAR:
Massi de carboni.

Després de gaudir del manillar que venia de sèrie durant alguns anys, amb la voluntat d'alleugerir-ne el tren davanter, vaig substituir-lo per aqeust model. Molt ríigd i amb un aspecte impecable on la fibra de carboni i l'acabat brillant donen l'aspecte a un element d'altíssima qualitat.

Per als punys, amb la mateixa voluntat per alleugerir la bici, em vaig decidir a substituir els originals de goma per aquests de la casa Ritchey d'escuma model WCS.



FRE DAVANTER:
Magura Marta, hydraulic disc 180mm.
Excepcional resposta i molt progressius.

Les pastilles es canvien am extrema facilitat. Només cal retirar el passador i deixar que la superfície imantada dels pistons les posin al seu lloc.


FRE DARRERE: 
Magura Marta, hydraulic disc, 160mm.

Els discs els vaig canviar per aquests altres: Uns KCNC model Razor.

Són molt lleugers però alhora proporcionen una frenada potent i progressiva ideal per a una bici de rally com aquesta.

Discs KCNC RAZOR 180 94gr. i 160 73gr.





MANETES DE FRE: 
Magura Marta Red.


DESVIADOR:
 Shimano M760 XT, 34.9 clamp, bottom swing, dual pull


CANVI: 
SRAM X.0, 9-speed, caixa llarga.
Excepcional precisió i sense problemes de desajustament.


COMANDAMENTS DE CANVI:
SRAM X.0, carbon/alumini polsador 9-velocitats.
Perfecte per a canviar fins a tres corones en una sola pulsació. Precís i ràpid.


CASSETE / RODA LLIURE:
Shimano M760 XT, 9-velocitats: 11-34

CADENA:
SRAM PC-951 amb Power Link


PEDALIER:
Shimano M-760 XT Hollowtech II, 2pc crank/BB.

PLATS:
22A/32A/44A de 4mm, 4 cargols 104/64mm 

CAIXA PEDALIER:
Shimano M-760 XT, integrat amb aranya.

PEDALS:
Shimano XTR


RODES:
Mavic SLR, tubeless.

Una de les inversions més importants que he fet al llarg de la vida de la bicicleta.
No en va es consideren les millors rodes del mercat per al seu sector.
Rigidesa extrema i lleugeres.


Els passadors de titani donen una rigidesa lateral al conjunt que no té res a envejar als passadors sobredimensionats de nova generació.


Els rodaments d'ambdues rodes són nous i han recuperat la finura en la rotació com si hagèssin sortit de fàbrica.
Periòdicament desmonto el casset per a netejar i lubricar els trinquets del nucli.
Excepcional producte.

PNEUMÀTICS:
Shwalbe SMART SAM Tubeless 2.10


La combinació amb líquid anti-punxades NOTUBES, fa que siguin pràcticament impunxables.
Un canvi radical respecte a les cobertes amb càmara on no punxar a cada sortida era l'excepció.


SELLÓ:
Specialized PHENOM 130mm. Rails de titani.


TIJA DE SELLÓ:
KCNC Ti Pro LITE d'alumini.
La lleugeresa d'aquesta tija va fer que optés per l'alumini per contra del carboni per a una qüestió de confiança de cara a una possible rotura.

Cap moviment del selló des del dia que la vaig instal·lar.
Té un atractiu acabat mecanitzat que li dona un aspecte de qualitat que vaig valorar alhora d'adquiri-la.


ARGOLLA SELLÓ:
 34.9mm clamp, doble cargol per a quadre o tija de carboni. 


En definitiva, una bicicleta excepcional.
Tot i que les tendències del mercat ofereixen nous models, els conceptes amb que es van basar per a dissenyar-la encara són vigents avui en dia.

Per a ciclistes que li donin canya ja que és una "bèstia negra" que necessita esbargir-se!

Salut! i fins la propera.

diumenge, 27 de gener del 2013

Rierada Collserola. 20.01.2013

Aquest diumenge, he tornat a quedar amb la colla de BTT.

A les 8:00 en punt ens hem trobat al Peu del funicular.
Érem quatre: l'Agus, el Keru, el Sergi i jo mateix.

Ahir va ploure i, tot i que el terra encara està ben moll, no hi ha rastres de tempesta en el cel de la ciutat.
Tot xerrant,  anem pujant per la carretera de Vallvidrera. Per a no perdre el costum, pujo pel dret per la rampa de l'escalinata de la parada dels Ferrocarrils. Tot recuperant l'alè, seguim carretera amunt fins al mirador del Tibidabo.

El Sergi i l'Arqman dissentint sobre bicis... com sempre!

Avall cap a l'aparcament del parc d'atraccions i, just abans, trenquem a mà dreta per la pista.
Baixem fins a Les Planes. Des d'aquest punt, passant per sota el viaducte dels Túnels de Vallvidrera, iniciem l'ascensió cap als Turons de Can Pasqual.

Des d'aquest punt, el nostre sherpa, en Keru s'ha tret del barret un descens cap a La Rierada fabulós.

Llarg, estret però suficientment net com per a poder-lo fer sense massa problemes d'enganxades inesperades. Anar acotant el cap de tant en tant per a passar per sota els arbres caiguts de la nevada de ja fa força anys, controlant les marxades de roda del darrere al passar per les arrels mullades i gaudint a tope, ens plantem a la Rierada tot esclamant-nos del magnífic indret.

Tot i que les restes de la pluja de la nit anterior encara són present pertot, ens mantenim raonablement secs ja que podem passar entre la vegetació sense fer caure l'aigua que encara amara totes les fulles.

En arribar a baix, ens aturem uns instants per a fer alguna foto per a commemorar el moment.

Sergi, Agus, Keru i jo en remull.

Estem tant excitats pel descobriment que fins i tot ens fem una foto amb els peus a dintre l'aigua per a posar a prova el calçat d'hivern que, casualment tots, hem escollit per a la ocasió.

La meva epic enmig de la vegetació...


I abans de prosseguir pel corriol, faig una foto de les nostres bicis a punt de marxa...


Ens allarguem fins a la cascada i, un cop fet un mos, prosseguim camí enllà.

a la cascada de Collserola.

Fem cap al carrer Sibèria i, tot deixant el pont a mà esquerra, seguim pel carrer sense nom 3003 per agafar un amagat rierol que, pujant ben pendent fins a la carretera de la Rierada, una variant de la de Santa creu d'Olorda que he fet altres vegades amb la de carretera.
Tot i que la pendent no és exagerada, el fangar i alguna que altra arrel travessada al camí la converteix en una pujada força tècnica que superem pedalant amb tacte per a no relliscar i perdre tracció.

Fem escassos metres per la carretera per endinsar-nos de nou al bosc.
Fantàstica pujada enfangada fins a la carretera de Molins. Amb en Sergi fem un esprint fins al trencall a mà dreta una mica més amunt de la Sargantana.

Ja rodant per la pista, un ciclista de que ens resulta familiar la silueta, ens crida l'atenció. És en Ramon.
Ara feia un temps que no venia i ens explica que després d'un any complicat, ara està tornant a sortir a veure si agafa de nou la forma per a apuntar-se a les sortides de diumenge.

Tot comentant la fantàstica sortida i veient l'estat en que han quedat les nostres bicis, en Ramon ens ha ofert de regar-les a casa seva.
Ens explica que s'ha mudat a un habitatge unifamiliar aïllat a Esplugues i que hi té mànega.

No ens ho fem dir dues vegades i cap a Esplugues s'ha dit.

Tot regant, per torns, les enfangades muntures, el nostre amfitrió ens delecta amb un cafè i una barreta de cereals amb fruits secs que ens senten de cine.

Arqman, Ramon i Keru. Al fons, les bicis regades.

Ens acomiadem ja que és tard i comencem a agafar fred i, fent cap a la Diagonal pel Parc Cervantes arribo a casa en un tres i no res.

Per accedir al "track" de la ruta cliqueu sobre la imatge.
Wikiloc: Rierada Collserola.

Després de dies sense tocar la "cabra" avui la reentré ha estat esplèndida.
Feia temps que no em divertia tant. Fang, fang i més fang, trialeres tècniques i uns companys d'excepció.

Salut! i fins la propera.

dilluns, 21 de gener del 2013

Torre Baró en patins. 17.01.2013

Em feia mandra.
Que si deixo passar una mica més de temps per a recuperar el genoll, que si fa massa fred, que demà he de matinar, que... Collonades!

Avui després de mesos sense calçar-me els patins he retrobat les rutes SAT.

L'Oriol em va picar pel Whatsapp... i davant la provocació no hi ha alternativa: Cap a la font de la granota com cada dijous.

Fa temps que no veig la gent i, a excepció de l'Oriol, el Toni i el Quim, la resta em resulten desconeguts. Pregunto i la resposta és devastadora: el Marc té núvia, la "Sus" està vivint a Andalusia, el "Pollo" a França, el "Jòquer"... no sé sap, i el més gruixut: El Fernando s'ha trencat el fèmur d'una cama i la tíbia i el peroné de l'altra!

             -Una baixada descontrolada - m'expliquen davant la meva expectació.

En fi, arrenquem a ritme d'en Toni. Una bèstia aficionat a la muntanya amb uns bessons que espanten.

Enfilem pel passeig de Gràcia per a endinsar-nos a la vila. plaça del Sol, rovira i tries i amunt per carrer Rabassa fins a Camèlies per on seguim per a baixar uns metres de Mare de Déu de Montserrat per a girar Garriga i Roca amunt.

La cosa s'empina i cal anar fent remades curtes i "apretant" el gluti per a superar la pendent.

Estic força satisfet de les sensacions. La manxa aguanta bé tot i que noto que he perdut el to de cames. Em falta potència i he de recuperar cadència. Caldrà passar estones a la premsa per a recuperar... penso tot recuperant-me i esperant a la resta del grup.

Baixem a la Ronsa de dalt i, pel lateral direcció Besòs anem fins a la passarel·la per a vianants just travessat el pont de la carretera de Cerdanyola que tantes vegades he fet per dalt amb la bici.

Enfilem per la carretera Alta de les Roquetes. Una zona força degradada farcida d'habitatges d'auto-construcció però que a aquestes hores de la nit esdevé solitari i absolutament idíl·lic per a patinar. Carretera amunt anem fent fins a l'Altura de la Torre del Baró.

Ascensió intensa però molt "xula" per la serpentejant i solitària carretera amb la magnífica ciutat il·luminada a la nostra dreta.

En arribar a dalt. Ens refem de l'esforça i iniciem el vertiginós descens cap a la Ronda.
Trenquem pel carrer Lliçà, per seguir per Argençola i Sant Feliu de Codines. La que vam batejar com a "pujada de les fonts" amb el grup de BTT tot fent-la en sentit contrari.

Espectacular!

Estret, pendent i perillós. 
Està una mica humit i els borals amb cotxes aparcats o graveta... què més es pot demanar? Per a un esquiador amant de pistes negres, això és el que tinc més a prop i accessible en aquests moments.

Girs curts, rítmics i compassats per a evitar acceleracions excessives em fan pujar l'adrenalina a tope. Gaudeixo tant que oblido la cremor als quàdriceps que lluiten per a manetenir-me estable, davant de tant impressionant pendent.

Arribem a la Avinguda Vallbona al lateral de la Meridiana. "Subidón" després de la gesta. Comentaris al·lusius i reprenem la marxa.

Tot i que certament macabre, decidim passar per l'indret on el Fernando va tenir l'accident. Com si d'una teràpia es tractés, hi penso i prenc consciència que cal ser prudent. Generalment sé on tinc els límits i on puc arribar però de tant en tant, un recordatori no va malament.

Es lamentem del desafortunat accident i prosseguim, ara ja amb ganes de tornar cap a casa, Passeig de Torres i Bages enllà. Carrer Sagrera fins arribar al carrer Aragó on m'acomiado del grup que segueixen aval fins a la Vila Olímpica, des d'on han sortit.

A bon ritme, vaig a buscar la Diagonal per a desfer el camí.

M'aturo a la font de la Granota per a saludar-la com faig cada vegada i aprofito per a fer un glop.
Ara només queda arribar a Francesc Macià i Avinguda Tarradellas avall.

Per accedir a la ruta feu clic sobre la imatge.

Wikiloc: Torre Baró

Són la 1:25 que em despullo per a fer-me una dutxa.

Definitivament ja recordo perquè, tot i demà pagar car el fet d'anar a dormir tant tard, m'agrada tant patinar...
Recordo els primers patins que em van regalar ara fa ja... 12 anys!

Diumenge toca BTT.

Salut! i fins la propera.

Rat Penat. 12.01.2013

L'altre dia em van comentar que a prop de Barcelona, just abans de les costes del Garraf, hi havia una pujada que fins i tot els cotxes tenien certes dificultats per a remuntar. Es tracta del Rat penat.

Com no podia ser de cap altra manera, això calia comprovar-ho.
així doncs, després de l'esmorzar a primera hora vaig sortir cap a Castelldefels.

Passant per Cornellà, tot seguint el carrer Barcelona, passo per davant de l'estadi de l'espanyol, i a la rotonda, trenco a l'esquerra direcció Sant Boi.
Per sort és d'hora i no hi ha gens de tràfec. Aquesta zona, com he comentat altres vegades, és especialment poc agraïda per anar en bici.

Anar fent. Viladecans, Gavà i Castelldefels.
Com que no em sedueix gens l'entorn vaig pensant les meves coses i ni me n'adono que ja estic a la rotonda de l'inici de les costes del Garraf. En aquesta ocasió trenco a la dreta de cara al massís. Imponent s'aixeca enfront meu desafiant de cara a Migjorn, com si estigués reptant al Mar a un duel entre titans.

Seguint la carretera que passa per la urbanització, començo a prendre consciència de la duresa del tram. Al primer revolt a mà dreta ja porto tot el ferro posat i em disposo a encarar el, per fortuna meva, Desconegut...

Duríssimes rampes que de manera impressionant em fan guanyar altura i poder gaudir de la magnífica visió del mar que, pentinat pel radiant sol de primera hora, sembla argentat. Tant plàcid i seré que sembla mentida que en moments pugui esdevenir devastador i incontrolable.

Tot i que no sóc massa aficionat a aixecar-me dalt la bici, en algun tram no em queda altre remei per a poder seguir pujant.
Quina passada. M'he posat a 187 ppm i tot i que em sento ofegat, per amor propi no poso el peu a terra i, en un gran esforça per a mantenir l'equilibri, trameto tota la potència de la que en sóc capaç a cada pedalada fins que la paret d'asfalt esdevé una pendent més accessible. Tot i que és del 10% em sembla una replà!

Rat penat en essència.

Passo pel costat del punt d'informació del Parc i reprenc un segon tram de pendent més pronunciada. Pel camí, rebasso un ciclista que s'ha rendit i segueix capbaix la seva ascensió a peu. Els seus companys, l'esperen uns metres més amunt aturats al boral. Ens saludem i segueixo amunt.

Al final arribo al pla. plana Novella, indica el rètol. avanço uns metres i decideixo parar per a gaudir de les vistes sobre el mar. aprofito per a menjar un plàtan i segueixo endavant tot endinsant-me al cor del Massís.

Altimetria de Raül Massabé
Espectacular pujada i, en un tres i no res, em trobo enmig del Parc Natural del Garraf.

La pedra calcària no deixa espai per a grans masses de vegetació exceptuant el Margalló que buscant escletxes entre la roca, va creixent pertot.
Un indret àrid i amb escassa vegetació però amb unes vistes sobre el Mar que mereixen l'esforç.

Ara ja refet de la pujada, vaig travessant l'àrid indret tot pujant i baixant pels tobogans asfaltats.
No hi ha res enlloc i tinc la sensació d'estar perdut enmig de res.

Acabo fent cap a un nucli urbanitzat on dubto i m'equivoco de camí fins arribar a una pista de terra. Dono mitja volta fins al creuament. Agafo una altra direcció, per en pocs metres, adonar-me que no vaig bé. Per fi, desfent el camí agafo la quarta i ultima opció per a seguir el meu camí cap a Olivella.

Baixo fins a una vall i en paral·lel a la riera, que en una altra ocasió vaig recórrer en sentit contrari amb la bici de muntanya, arribo al creuament amb la carretera d'Avinyó Nou.

Deixo enrere la pista de formigó per la que he estat circulant durant molts quilòmetres per a incorporar-me a la tranquil·la carretera serpentejant, la BV2415.
Al final surto a la N-340 on un grupet de ciclistes m'encalcen mentre jo vaig fent front al vent de cara.
No perdo la oportunitat d'apuntar-m'hi i, poder així, gaudir de l'aspiració. Van molt forts i fins i tot un parell dels seus integrants es despengen tot quedant-se enrere. Quan me n'adono, salto darrere del grup principal i, amb un esforça considerable, els torno a agafar per a no deixar-los fins al trencall de Begues. Conscients que han perdut algun integrant del grup., s'aturen per a esperar-los mentre jo m'acomiado tot agraint l'ajuda oferta.

Ara, un cop deixada enrere la Nacional, redueixo el ritme per a començar a pujar suaument cap a Begues. Fantàstica carretera amb pocs cotxes que vaig traçant a bon ritme.

En arribar a Begues, a la rotonda de la benzinera, agafo el trencall cap a Torrelles. Ja m'ho conec i m'ho prenc en calma. La carretera, a pocs metres, esdevé un camí agrícola que es transforma en una pista de terra...

Amb tacte travesso els trams sense asfaltar fins arribar a Torrelles. Sempre penso amb Catalunya en miniatura. Tot i que no l¡'he visitat mai, em fa gràcia la idea d'una reproducció a escala dels trets geogràfics i arquitectònics més significatius de casa nostra.

Baixo fins a Sant Vicenç dels Horts o travesso el Llobregat per a dirigir-me cap a Molins de Rei.
Estic força cansat però vull fer el repicó a la sortida i opto per a tornar tot fent la ja coneguda carretera de Santa Creu.

Pateixo força però mantinc una bona cadència que fins i tot em permet rebassar algun que altre sofert ciclista que, com jo, ja ho han donat tot i ara van fent per a tornar a casa.

Per fi arribo a l'esplanada de Sant Pere Màrtir on retrobo la visió del Mar i de la ciutat als meus peus.

Descens suau i anar fent fins a casa.

Wikiloc: Rat Penat

Una ruta espectacular. Difícil i molt sacrificada però que es veu recompensada per la gesta assolida.
Puc afirmar que, del que he fet fins ara, ha estat la pujada més dura. Bracons o el turó de l'Home, vistos en perspectiva, no són tant durs.

En fi, una altra per a explicar i que he gaudit molt fent.

Salut! i fins a la propera.

divendres, 18 de gener del 2013

Nit de Reis. 05.01.2013

Avui a la nit vénen els Reis d'Orient.

Com que estic molt neguitós per a veure què em duran, passo l'ansietat anant a rebre'ls a La Garriga amb bici...

No matino massa ja que aquests dies està fent força fred i em fa una mica de mandra.

Avui, com el dia 9 de desembre, he optat per a fer el mateix recorregut però en sentit invers.

Surto de Barcelona pujant per Vallvidrera. Tot deixant enrere dos grups de ciclistes que em trobo al llarg de l'ascensió, m'adono que estic pujant massa fort i que és massa d'hora per a no guardar pel que vindrà. Així doncs intento regular-me una mica i, intentant no perdre la cadència, pujo un pinyó per a donar un respir al pulsòmetre.

Un cop a dalt la vila, giro a l'esquerra direcció Sant Cugat passant per Les Planes. La part obaga de la muntanya està molt humida i decideixo baixar conservant.

Un cop a Sant Cugat, vaig travessant el municipi fins a incorporar-me a la carretera de Rubí. Hi ha força volum de cotxes i accelero una mica el ritme per a passar el més ràpid possible.

He d'admetre que, després de repetides ocasions en que he transitat per aquesta carretera, no és especialment de la meva devoció. Terrassa per costat del riu fins al final, al polígon industrial, on per fi agafo la carretera de Castellar del Vallés.

Com aquell que remena un pot de líquid amb partícules en suspensió, vaig deixant que precipitin per a recuperar una tranquil·litat que tant aprecio quan vaig rodant sol en bici. En arribar al trencall de Sant Llorenç, faig l'stop per a deixar passar un nodrit grup de motoristes i, com aquell que vol aprofitar-ne el rebuf, m'incorporo a la carretera un cop ha passat l'últim integrant.

La temperatura és força agradable i per fi he trobat el ritme al que estic còmode pujant.
Vaig fent fins que adverteixo que porto gent al darrere. Aguanto el ritme però, de manera inconscient, a cada pas de corba incremento la potència de la pedalada. Acabo a 175 ppm i deixo de sentir els esbufecs al meu clatell.

Tot prenent una de tantes corbes, entregiro el cap per a veure si l'esforç ha estat efectiu. Per sort per mi, els he deixat enrere i puc afluixar una mica el ritme.
En certa manera em penedeixo de la fatxenderia però no m'he pogut estar de veure com responia...Ja us ho dic, som picats de mena.

En arribar a Sant Llorenç, entro al poble i tot frenant per a regular la velocitat, veig als que havia deixat enrere seguir amunt per la carretera. així doncs tampoc els he tret tant i no cal que tingui remordiments...

Els ciclistes esmorzen a la terrassa del bar al centre del poble mentre jo segueixo carrer amunt a buscar la carretera de Gallifa.
És una de les millors pujades que recordo. constant, suau i molt revirada. l'entorn és majestuós i mai hi ha tràfec.

Gaudint del tram, travesso el petit municipi i segueixo fins a Sant Feliu de Codines.
Agraeixo arribar ja que els excessos de primera hora i especialment, aquest últim, em comencen a passar factura.
Ara ja està fet. Baixo fins a Bigues, L'Ametlla i La Garriga.

Arribo just a temps per a dinar. Aprofitant la bonança, mengem a fora. Ara faré una migdiada que després cal anar a rebre Ses Majestats!

Per accedir al track cliqueu sobre la imatge:

Wikiloc: BCN-La Garriga inversa.

A tall d'anècdota comentar que vaig trigar el mateix anant que tornant:
A l'anada des de la Garriga vaig fer un temps de 3:40hr. i aquest últim cop... 3:43!

És ben bé que sóc ben previsible...

Salut! Bons Reis! i fins la propera.

dijous, 17 de gener del 2013

Volta al Montseny 30.12.2012

En plenes festes de Nadal, no he deixat de sortir en bici tot i el fred que està fent.

Estem uns dies a La Garriga i repetiré un ruta de la que guardo molt bon record.
Em llevo per a sortir a les 8:00. Tot i que no el sol encara no ha sortit del tot, comença a clarejar i per a fer la carretera de Samalús, hi ha prou llum.

Avui estreno nova equipació que em va cagar el Tió. Es tracta d'una roba enfelpada molt agradable i que se m'ajusta com un guant. Al cap de pocs quilòmetres però, me'n adono que m'he equivocat amb els guants. Porto els d'estiu i amb la gebrada que ha caigut, començo a no notar els dits de les mans.

El paisatge està esplèndid i la fina capa de gebre que ho enfarina tot em retrotransporta als Nadals que passàvem a Batea quan érem petits. La fina boira que es desprèn de la terra, roman suspesa a pocs metres del terra mentre vaig travessant l'indret com qui vol passar desapercebut. Silent i a bon ritme vaig fent camí fins a Llinars.
Aquí tot canvia. El silenci i la fantasmagòrica llum de la natura somorta, esdevenen tràfec de cotxes. Tram de tràmit que recorro el més diligent possible. A la llunyania, en la recta de Sant Celoni veig un grupet. Accelero el ritme fins que em puc posar a roda. Recupero l'alè i els segueixo fins al trencall a Riells i Vilabrea en direcció Breda.

Deixo enrere el brogit de la poc acollidora C-35 i començo la lleugera ascensió cap a Arbúcies. Avui hi havia mercat i he hagut de modificar el recorregut per a evitar travessar-lo.
Deixo enrere el poble per a començar a pujar, per la serpentejant carretera, cap al coll de Ravell.
Ja s'han acabat les obres de desdoblament de l'Eix i la carretera per la que pujo, ja està neta i sense cons. A aquestes altures de la pujada, qualsevol ajuda és d'agraïr i trobar-se la carretera neta ho és.
Paro uns minuts a dalt del coll per a menjar una mica i seguir cap a Viladrau.

Tot i que pujant he tingut la sensació que la temperatura havia pujat, tot baixant em retrobo amb la desagradable sensació de perdre el tacte als dits de les mans.
En arribar a Seva, trenco en direcció al Brull per anar a buscar la carretera de Coll Formic. Montseny amunt, m'avancen algunes motos i poca cosa més. Avui no he trobat ni un sol ciclista en tot el recorregut .

Pujo a bon ritme tot i que a l'inici, començo a notar els efectes dels quilòmetres precedents sobre les cames.

Sempre m'ha agradat pujar al Montseny. És igual el camí però la muntanya desprèn una força que et sedueix a mesura que et vas endinsant al Parc Natural. En arribar a dalt, gaudeixo de les vistes tot menjant una barreta.
Tot a la gent que no he trobat pel camí deu estar aquí. L'aparcament està tot ple i a banda i banda de la carretera cotxes aparcats al boral. La gent ha degut pujar a esmorzar ja que al restaurant no para d'entrar i sortir-hi gent.

Començo el descens cap a Santa Maria de Palautordera. Se'm fa llarg tot i que és molt divertit. En arribar a la plana, travesso els municipis fins a retrobar la desagradable C-35. És un tram molt curt però, com ja bé sent recorrent, a la pujada, se li suma el vent de cara.
Rebasso un ciclista exhaust que va fent amb prou feines.
Per fi arribo a Llinars i, a l'altura del "Mercadona", giro direcció a Samalús i començo la tornada a casa. Tot i que psicològicament penso que ja he acabat, encara em queda un bon "tute" i m'ho prenc amb calma.
Tot i que la volta ha estat força llarga, encara trobo forces en un raconet i, amb el plat gran, faig a tope els últims quilòmetres de serpentejant carretera.

Arribo cap a les dues a casa.
Em dutxo ràpidament i després d'un bon tec, la merescuda migdiada.

Per accedir a les dades de la ruta feu clic sobre la imatge.

Wikiloc: volta al Montseny

Bona última de l'any.
Un any molt productiu des del punt de vista esportiu ja que he pogut sortir molt i ho he gaudit. A més de bici i altres activitats, he tingut la gran fortuna de compartir-ho amb una colla excepcional.

Moltes gràcies a tots i Bon any!

Salut! i fins a la propera.

As De Piques - Montseny 27.12.2012

Després de la primera tongada d'àpats familiars de Nadal, surto de bon matí a rodar pel Montseny.

Hores de sobretaula i animada conversa m'han fet venir ganes d'esbargir-me tot fent una ruta que vaig fer ben just estrenada la bici de carretera.

Surto de La Garriga a trenc d'alba per la carretera de Samalús fins a Llinars.
Com sempre, començo amb un ritme suau per anar agafant to i, tot reflexionant, arribo a Llinars on fent el tram de la C-35, em desvio direcció a Sta. Maria de Palautordera. Seguint el recte traçat de la carretera, m'endinso al Parc Natural del Montseny.

Travesso la riera i enllaçant un parell  de revolts, arribo a la "paella" just abans del trencall cap a La Costa.
El nom és prou descriptiu del perfil de la carretera. De fet és més aviat una pista asfaltada per a donar accés a les masies disseminades per la zona.
Increïble sensació de solitud i de harmonia amb l'entorn, el so metàl·lic dels pinyons fregats per la cadena, són com una mena de mantra que em fa concentrar-me amb la pujada, net de pensaments estranys i, com si d'una purga es tractés, arribo a Fontmartina alliberat de pensaments negatius i amb la ment clara.

Vaig fent, sempre amunt, veien a la llunyania el repetidor del Turó de l'Home.

A meitat de la pujada m'avança un cotxe que, de manera molt respectuosa, es posa al meu costat per a demanar-me:

-Para Santa Fe?
-Vas bé. Segueix tot recte i al trencall a mà esquerra. Ja ho veuràs- li contesto sense deixar de pedalar.

I per acomiadar-se el conductor agraït em deixa anar:

-Grácias! Y hay que ver los huevos que le pones!...

Ens acomiadem i em quedo pensant amb l'abast de l'espontània expressió. potser sí que vist des de fora aquesta pujada té el seu què. Per a mi una manera com altra de pujar al Montseny. Però en el fons admeto que em va donar ànim.

Després d'enllaçar quatre revolts de 180º al 14%, el terreny es torna més planer.
Tot planejant a cota constant, arribo fins al trencall del turó de l'Home que deixo a mà esquerra per a seguir fins a trobar la carretera que puja de Sant Celoni.

Al fons el mar, a l'esquena el turó de l'Home.
Passo per davant de Santa Fe i amunt cap a buscar la carretera de Viladrau.
Aprofito el descens per a recuperar-me una mica però sense deixar de pedalar ja que el fred s'apodera ràpidament de mi.

Viladrau i fins a Seva. Sant Miquel de Balenyà on agafo el trencall cap a Tona.
En aquest punt baixo una mica el ritme ja que no tinc massa clar què he de fer per evitar entrar, accidentalment, a la C-17 que ve de Puigcerdà.

Travesso l'autovia per sota el pont i tot fent el tirabuixó, pujo al lateral direcció Barcelona.
Una mitgera de formigó em separa dels cotxes que baixen per l'autovia. Deixo la benzinera a mà dreta i agafo la primera sortida que trobo per a seguir, paral·lel a la via ràpida, per una pista asfaltada. Acabo a una rotonda que travessa, aquest cop per sobre, la carretera i em porta fins als Hostalets de Balenyà.
Travessant el poble, em desvio a mà dreta cap a Centelles.

Començo una curta ascensió per a seguir per una agradable i solitària carretera camí de Sant Feliu de Codines. Estic força tocat i agraeixo els 11km de descens fins a Bigues.
Ara anar fent fins l'ametlla i avall fins arribar a La Garriga.

És una ruta súper, que decideixo batejar com a As de Piques.



Per la forma del traçat però també per la categoria dels paratges que travessa. Absència de cotxes i molt xula.

Podeu accedir a les dades de la ruta clicant sobre la imatge:

Wikiloc: As de piques

S'està acabant el 2012 però més que el final d'un any fantàstic, me'l plantejo com el preludi d'un millor 2013.
La feina està com està però la teràpia que estic seguint a base de pedalar durant hores dona els seus fruits!

Així doncs, salut! i fins la propera.