dimarts, 20 de desembre del 2011

Jaume LAPORTA-pintor

Avui vull fer-vos alguna pinzellada sobre de l'artista plàstic Jaume LAPORTA.
A part de ser un professional amb una carrera molt dilatada, és el meu pare!

Al llarg de la vida hem conviscut a casa entre bastidors, marcs i aiguarràs. Per a mí la pintura no és només una feina, és una manera de viure.

Com haureu vist en alguna de les meves entrades anteriors ja he penjat alguna imatge de les seves creacions. La pintura, com us dic, ha estat present al llarg de la meva vida i avui us mostraré dues creacions signifacatives per a mí.

El primer és l'estudi per a Arquitecte.

El dia que vaig aprovar el projecte final de carrera els pares, el Jaume i la Memi, em van fer aquest regal que, a dies d'avui, presideix casa meva:

Pastel 150 x 75










Recordo posant a l'estudi de Santa Eulàlia...  a mode d'anècdota us comentaré que el plànol que hi ha representat al fons del quadre correspon a un dels que vaig fer per a l'assignatura de Projectes IV a l'ETSAB. Era l'adeqüació en habitatges de l'Edifici David destinat a l'antiga fàbrica de cotxes i posterior aparcament al carrer Aribau de Barcelona. El meu professor era Ramón Sanabria.
Arrel d'aquest projecte, vaig entrar a treballar al seu despatx i hi vaig estar uns quants anys. L'experiència Artigues & Sanabria va ser un bon aprenentatge i certamanet significatiu per a la meva formació com a professional. En guardo un record esplèndid. 
Casualment, després d'uns quants anys treballant al despatx del carrer Balmes, ens vam traslladar a la desena planta de l'edifici que, anys enrerre va ser objecte del projecte que em permetria entrar a treballar amb els "Ramons".
Quina coincidència!





L'altra obra que us vull mostrar és aquesta:
Cosme i Damià



Oli sobre fusta 240 x 55

Com podeu apreciar, el model de Damià també sóc jo. En Cosme és l'Eloi, el meu germà.
Aquest conjunt correspon a un encàrrec del sr. Tomàs, el propietari de la farmàcia situada a la Plaça Rovira i Trias de Gràcia a Barcelona.

Per fer una mica d'història heu de saber què, segons la Wikipèdia, Cosme i Damià (Κοσμάς και Δαμιανός, Kosmás kai Damianós), els Sants Metges (Aràbia?, s. III - Cir o Aegea de Síria (Cilícia), actual Ayas (Turquia), 303), foren dos famosos metges, germans, que moriren màrtirs en les persecucions de Dioclecià. Són venerats com a sants en totes les confessions cristianes.

Les fonts recullen diverses tradicions diferents, que els fa asiàtics (tradició de Constantinoble, estesa a l'Església ortodoxa), romans (tradició siríaca) o àrabs (tradició romana, estesa a occident). Totes tres tradicions coincideixen que eren germans bessons i metges, i que van fer guariments poc menys que miraculosos.

La tradició occidental els fa nascuts a Aràbia, al si d'una família rica.
Van aprendre medicina a Síria i la van exercir al port d'Aegea de Síria (Cilícia, actual Ayas, Turquia), al golf d'Alexandreta. Molt pietosos, no cobraven els seus serveis, per la qual cosa eren anomenats amb el terme grec Anàrgiroi ("sense diners"); aplicaven així la dita evangèlica: "El que veu rebre de gràcia, doneu-lo de gràcia".

Durant la persecució dels cristians de Dioclecià (284-305) foren detinguts pel prefecte Lísies de Cilícia i, en no voler abjurar del cristianisme, foren martiritzats. Les passions parlen de "cinc cops martiritzats"; segons les fonts foren lapidats, però les pedres retornaven contra els botxins, o fuetejats, crucificats i assagetejats (també les sagetes es tornaren contra els soldats), o llençats al mar amb una pedra al coll, aconseguint surar-ne i, finalment, cremats en un forn. La tradició més coneguda fa que, finalment, foren decapitats, juntament amb els seus deixebles: Àntim, Leonci i Euprepi, a Cir, prop

El seu miracle més conegut és el que van fer quan un malalt tenia la cama gangrenada: la van tallar i la van substituir miraculosament per la d'un negre que havia mort poc abans, quedant el pacient completament guarit.

Només una vegada van acceptar una recompensa: tres ous que va donar la pagesa Pal·làdia a Damià, per haver-la guarit. Cosme, segons una llegenda, en fou tan decebut que els hagués acceptat que va dir que volia ésser sebollit lluny del seu germà. Quan en recolliren els cossos després del martiri, volgueren respectar la voluntat de Cosme i enterrar-los separats, però un camell ho impedí: miraculosament, va parlar i va dir que Damià només havia acceptat els ous mogut per l'esperit de caritat i per evitar que la dona se sentís humiliada en refusar-ne el do. Llavors, foren enterrats un a la vora de l'altre.
Se'ls coneix com a Sants Metges perquè guarien tant homes com animals. Tots els oficis que exercien la medicina tenien Sant Cosme i Sant Damià per patrons i advocats. Antigament, el dia d'aquests sants, a Catalunya els metges no visitaven cap malalt, ja que hi havia la creença que els sants patrons vetllaven per ells i els protegien.
 Els sants metges eren patrons de la família Mèdici de Florència, per la qual cosa són molt presents en obres d'art florentines de l'època.


En fi, ja ho veieu, model per a un estudi d'arquitecte o per a patró dels metges...l'altra professió que m'hauria agradat exercir.






Per cert, per acabar, us poso l'enllaç amb el Telenotíces Comarques de TV3 del dia 8 de desembre de 2012 on, a partir del minut 20:39, podeu veure un resum de l'obra exposada a la Sala Rossinyol de Sant Cugat del Vallès.

En definitiva un privilegi poder formar part, ni que sigui de manera testimonial, del fons d'art d'en Jaume LAPORTA, pintor excepcional i referent a la meva vida, també.

Més informació al Bloc LAPORTA_PINTOR

Salut i fins la propera.


dissabte, 17 de desembre del 2011

Collserola 17-12-2011

Aquest matí he sortit a fer la "volta Collserola". És un recorregut que he fet força vegades ja que no cal allunyar-se massa de casa per a fer una voleta de tres hores.

Surto de casa i enfilo per Carles III fins a travessar la Diagonal. Pujo cap a Major de Sarrià, pel cor de la vila, fins a la ronda de dalt. Direcció al Besòs pel lateral fins a la carretera de Cerdanyola. Can Coll, Cerdanyola, Sant Cugat, Vallvidrera per l'Arrabassada, Molins de Rei, creuament de la carretera de Vallvidrera i avall fins a casa.

Us deixo les dades:

Distància recorreguda: 69,25 quilòmetres.
Altitud mín: 79 metres, màx: 511 metres
Desnivell acum. pujant: 1.461 metres, baixant: 1.479 metres
Temps: 3 hores 17 minuts

Clicant sobre la imatge podeu accedir a veure el perfil i el recorregut.


imatge: Mind Cha Bici Vs Bic

Wikiloc: Collserola 1

Salut! i fins la propera.

dilluns, 5 de desembre del 2011

La Garriga-Arbúcies-Viladrau-Seva-Collformic-Cànoves-La Garriga

Diumenge vaig tornar a matinar.
De manera inexplicable el dia que tinc previst sortir amb bici, no em cal el despertador...a l'hora em desvetllo com si "l'esperit de les bieles" et despertés de matinada. Per si a un cas el vaig posar a les 06:50. Era de nit. Vaig esmorzar bé i, per primera vegada en molt de temps vaig haver de fer temps per a que sortís el sol! La carretera a mitja llum fa respecte.

El dissabte vaig estar badant pel Wikiloc i vaig retrobar-me amb un usuari recorrent: l'alkebi. No el conec de res però ja vaig seguir una de les seves rutes abans de l'estiu. Aquí deixo l'enllaç (La Garriga-Sta. Maria Palau tordera-Mortirolo-Coll de Sta. Elena).

Aquesta vegada vaig optar per a fer la següent: La Garriga-Arbúcies-Viladrau-Seva-Collformic-Cànoves-La Garriga.

A les 08:00, vaig sortir de casa ben abrigat. La temperatura no era exageradament baixa però el destí que m'havia proposat era tant remot que, per si a cas, ben "tapadet"...

Primeres llums d'un matí que s'albirava nuvolat però el sol que sempre m'acompanya es deixava entreveure, tímid, entre els núvols. Una mica com jo. Feixuc i baix de pulsacions vaig enfilar les primeres rampes cap a Samalús.

Xino-xano em vaig plantar a la rotonda de Llinars. Ningú en tot el recorregut excepte algun boletaire amb 4x4 que em passa al límit del que seria raonable. Una mica massa a prop tant d'hora del matí.

M'incorporo a la C-35 direcció Sant Celoni. El sobrepasso fins al trencall de Breda (GI-552). Tantes vegades com he posat les seves toves als terres de cases que he projectat i per fi passo pel davant de la fàbrica: "Gres de Breda"...em fa gràcia i segueixo "lleugeret". En pocs minuts tot canvia: desapareix l'entorn de polígon industrial, la remor dels cotxes esdevé somorta i el paisatge canvia. Prats sembrats, arquitectura popular dispersa pel paisatge i al fons l'imponent castell de Montsoriu. I, com a un fantasma del mal que estem patint avui en dia, una grua que deixa entendre que està en obres.

foto Wikipedia
Arribo a Arbúcies entre "moteros". Està clar que he triat bé la ruta: corbes fins a l'infinit i pocs cotxes.
Com ve sent tradició en aquest tipus de ruta, davant dels rètols informatius que no mostren la direcció que espero trobar, pregunto:

"-Disculpi, per anar cap a Viladrau vaig bé?
-No crec que et puguis posar amb això a dintre l'Eix- em contesta amb aquell posat característic de Girona referint-se a la meva bici -Has d'entrar al poble i trencar a la dreta. A la dreta eh!- emfatitza convincent.
-Moltes gràcies!
-De res home!- contesta el vilatà amb molta amabilitat."

Sempre tinc la mateixa gratificant sensació quan em topo amb gent de llocs petits de Catalunya: potser no està tot perdut...

Començo a enllaçar els revolts que em duran a Viladrau. Impecable indret: solitari, frondós i ple de bona energia. D'aquella que t'omple de debò. I de sobte una altra de les presències que comencen a ser habituals: "l'ocell dalt del pal de llum" observant l'entorn. Aquest cop són dos corbs immensos que fugen quan m'aproximo. Segueixo l'ascensió.
En tot el trajecte només em creuo amb tres BBTros que van fent cap amunt, com jo.

L'indret cada cop esdevé més embolcallador. Em sento com aquell que es va allunyant de la costa amb barca i quan se n'adona està rodejat de Mar. Silenciós i immens. Com les rouredes del Montseny. Cobrint tota la orografia. Em recorda les maquetes que feia durant la carrera, arrugant paper d'embalar per a donar textura.
Sempre em passa el mateix: a les tres hores de pedalar per a indrets solitaris l'entorn s'apodera de mi i tinc una sensació de benestar indescriptible. És llavors quan sempre penso amb les bones coses que m'han i m'estan passant: els fills, la família, la feina...em sento tant bé!

Segueixo a ritme hipnòtic fins a trobar-me amb l'Eix Transversal, el tram de carretera per la que vaig està en obres però no m'afecta en res. no hi ha ningú. A dalt de tot, una rotonda, la sortida a Viladrau de l'Eix i una benzinera. Passo de llarg i començo un lleu descens fins al desviament a Espinelves.
Em sembla que hi deu haver la fira de l'avet ja que hi ha una patrulla dels mossos per a controlar-ne l'accés. Deu estar a petar. Segueixo pujant fins a trobar el creuament a Santa Fe del Montseny. Avall cap a Viladrau. Deixo el trencall cap a Vic a la dreta i direcció a Seva.

Enfilo cap a El Brull a través d'una urbanització de Seva. A per tot parcel·les en venda... Deixo el trencall cap al Muntanyà a la dreta i tiro cap a Collformic. L'ascensió és suau i regular. De la mateixa manera que en la primera, vas entrant al parc Natural del Montseny i allà al fons, el coll. El final es fa dur però val la pena.
Arribo a dalt i deboro el bocata de pernil que em vaig deixar preparat ahir a la nit. Tres minuts i avall. Infinit descens fins a Sant Esteve de Palautordera. Descobreixo un indret que em resulta familiar el Castell de Fluvià. Una casa de colònies on vam estar amb gent de l'Escola Barrufet fa un parell d'anys. Segueixo fins a Santa Maria de Palautordera. Ja és migdia i la gent es comença a moure per anar a dinar. I els que no, estan fent l'aperitiu a les terrasses dels bars. Fa un dia espectacular.

He completat la volta al Montseny. Ara toca tornar a casa. Per a compensar la manca de forces que comença a fer acte de presència tiro de "coco": va fins a la C-35, ara fins a Llinars...s'està fent una mica tard i aprofito per trucar a casa:

"-Ja estic a Llinars!
-Vinga que t'esperem que la carn, si no, no valdrà res!- Òstia, la carn a la brasa del sr. Esteve! (el meu sogre). Apretem que ja són les 13:30!"

Ara és anar fent fins a la Garriga.

Ha sigut esplèndid però potser m'hauria agradat compartir-ho amb algú. Per allò del "Te'n recordes?"

Sis hores justes...aquí podeu veure el recorregut i els números:
En total 137,97 quilòmetres i 2.292 m. de desnivell. (Cliqueu sobre la imatge per accedir a les dades)


imatge: Mind Cha Bici Vs Bic
 Salut i fins la propera!

divendres, 2 de desembre del 2011

Ruta patins 01-12-2011

Desprès de molts dies sense patinar i de dedicar-me una mica més a la "flaca", ahir a la nit vaig sortir a  amb els del SAT.
Com cada dijous vam quedar a les 22:45 a la font de la Granota.


Foto: Wikipedia

Tipus: Art Públic
Període: 1911-1929
Autor: Josep Campeny Santamaria
Situació Avinguda Diagonal
Consta d'un basament fet amb pedra de Montjuïc, que fa de pica, i una escultura de bronze que representa un nen subjectant una granota, la qual fa de broc. Està realitzada en un estil naturalista, molt realista en l'anatomia i dinàmic en l'expressió.

Foto: Wikipedia












Us mostro unes pintures de l'artista Jaume LAPORTA que va prendre com a model la font en qüestió. Quina casualitat!


I un altre... 












Una ruta clàssica de "portes obertes" com cal: Bon rotllo, un ritme regular i "apretón" al final per a pujar a l'Estadi de Montjuic.

Bones sensacions tot i que el genoll esquerre m'està tornant a "senyalar". Em creia que ja ho tenia superat però es veu que no. Que hi faré, no puc estar-me sense fer res...

Per cert, en breu faré un monogràfic sobre les males conseqüències de fer esport...

Aquí deixo els números i el recorregut:

Distància: 26,40Km.
Durada: 2h:14m.
Mitjana: 11,8 Km/h
Vel. màxima: 45,00 Km/h


Salut! i fins la propera.