Dissabte al matí, a les 7:00, vam quedar amb el Monty, company de BTT i nouvingut al món de la "flaca".
Per a fer la rèplica a la sortida de la setmana passada, vam decidir retornar a Montserrat per una ruta diferent a la que faig habitualement.
Desprès de saludar-nos i comentar la gent que ens vam trobar pel carrer, mentre retiraven després d'una nit de "farra", enfilem per l'Avinguda de Madrid, direcció Esplugues.
És molt d'hora i no trobem pràcticament cap cotxe en el trajecte.
A l'alçada de Sant Feliu, un triatleta dalt la "cabra" de contrarellotge ens saluda al creuar-nos.
Amen fent camí passant per les zones industrials de Pallejà i fins a Martorell.
Agafem direcció a Olesa i, tot admirant el pont del diable, anem aproximant-nos a l'inici real de la nostra ruta.
Uns quilòmetres abans d'arribar a Olesa, ens atrapa un grup del C.C Collblanc i, sense perdre la oportunitat, ens posem a roda i, deixats portar per la inèrcia del grup, ens plantem a la rotonda d'Olesa. Tot i el bon ritme del grup, els deixem marxar ja que nosaltres trenquem a la dreta direcció Vacarisses. Ells segueixen direcció Monistrol.
Una ascensió sostinguda amb pendents força suaus, ens endinsa enmig de prats sembrats.
Passem per sota de l'espectacular viaducte del tren d'Olesa a Manresa.
Arribem a Vacarisses i, desprès de menjar una mica i preguntar com baixar a Monistrol, iniciem el sinuós descens fins a Can Prat.
Una ascensió sostinguda amb pendents força suaus, ens endinsa enmig de prats sembrats.
Passem per sota de l'espectacular viaducte del tren d'Olesa a Manresa.
Arribem a Vacarisses i, desprès de menjar una mica i preguntar com baixar a Monistrol, iniciem el sinuós descens fins a Can Prat.
 |
| Baixant a Monistrol des de Vacarisses. |
Un cop a la Vall del Llobregat fem un tram de la C-58 (Carretera de Terrassa a Manresa) per enllaçar amb la C-55 que baixa de Manresa direcció Abrera.
El fet que sigui dissabte es nota amb la fluència de camions. Passem el més ràpid possible per arribar finalment a Monistrol.
Entrem a la vila per a omplir les botelles i recorrent els carrerons fem cap a una placeta amb un "xurrero".
Com que estic una mica desorientat, no se m'acut res més que preguntar al ociós venedor que està recolzat a l'exterior del seu "xiringo":
"-Per pujar al Monestir?" Al que el personatge em contesta:
"-No te entiendo!"
No m'en puc estar i li solto:
"-No em fotis!"
Quan finalement intuïm la direcció correcta i ja estem ascendint cap al monestir no puc evitar reflexionar sobre l'incident:
Resulta que un indivíduu que té un negoci estable a Monistrol, al peu de la muntanya de Montserrat, icona insigne de la nostra idiosincràcia, em diu que "no te entiendo..." quan li pregunto una evidència com és pujar al monestir.
Has de ser un autèntic malparit...per a no emprar un altre adjectiu que tinc en ment.
De tota manera, que es foti! deu estar tot el dia rabiant entre tant català que ve a visitar un dels nostres signes d'identitat nacional...ja té prou pena: per ser tant curt i per haver escollit establir-se a "tan mal lloc". Burro!
Anem fent fins que atrapem un jove ciclista amb una indumentària força singurar. L'equipació del l'equip Sky no té res de particular excepte pel fet que duu serigrafiat al lateral el nom "FLECHA".
No m'en puc estar i li deixo anar:
Ja tenim tema de conversa i, sense adonar-nos-es, arribem a les últimes rampes abans de l'aparcament del Monestir. Com que el noi, que em comenta que fa temps que no agafa la bici, no pot aguantar el suau ritme que portem, el deixo una mica enrere abans d'arribar a l'esplanada de l'aparcament. No me n'he adonat i el meu company de ruta encara s'ha quedat més enrere.
Un cop tots han arribat ens acomiadem, ja que ell es queda al monestir, i nosaltres prosseguim carretera enllà direcció Santa Cecília.
Tot i que no amb les pendents que ens han dut fins aquí, la carretera segueix pujant però l'espectacular vista que tenim ens fa oblidar l'esforç.
Passem per davant de l'ermita de Santa Cecília i em fixo que a l'aparcament està ple de furgonetes amb gent descarregat motxilles. Tenen pinta d'escaladors.
Uns metres més endavant la meva percepció es veu confirmada quan admiro les imponents parets verticals del massís que em queden a l'esquerra.
Anem fent fins arribar al trencall de Marganell. Un agradable descens entre paratges increïbles amb Montserrat com a teló de fons ens durà fins a la petita vila on decidim parar per a reomplir els bidons. Com que no trobem cap font, ens endinsem cap a la plaça Major. Res.
Al fons, una pila de bicicletes recolzades contra la façana d'un restaurant ens indiquen una possible solució.
Entrem i, per a sorpresa nostra, ens retrobem amb el grup del C. C. Collblanc que es troben entaulats gaudint d'un esmorzar amb fonament.
Nosaltres ens limitem a comprar aigua mineral i un parell de coca coles per a refrescar-nos una mica.
Un cop refets i amb els bidons plens, se'ns planteja un dilema. Com que hem comprat més aigua que la que ens cabien als bidons, després de fer uns quants glops, ens plantegem si llençar l'aigua és una bona opció. Tenint en compte la calorada que està caient i que nio sabem quan tornarem a trobar una font, optem per a carregar-la.
Però les esveltes i aerodinàmiques formes del meu porta botelles de carboni no estan fetes per a ampolles quadrades de un litre...
No en queda una altra que adaptar la ampolla a l'espai disponible... i aquest va ser el resultat:
Fetes les bromes corresponents, seguim baixant fins a Castellvell i el Vilar.
Com que dubtem de la direcció a seguir pregunto a dos ciclistes que venen en la mateixa direcció:
"-Per anar a Rellinars?"
"-Segui-nos, nosaltres hi anem... "
"-Com és la carretera?"
"-Així, sostinguda fins al coll de l'Obac."
"-I quants quilòmetres hi ha, 7?"
"-Home des d'aquí 14 o 15! Des d'on veniu?"
"-Des de Barcelona."
"-Nosaltres ens quedem a Terrassa. a vosaltres encara us queda un bon tros!"
A les dues corbes, ja ens hem distanciat i anem fent, entre comentaris variats, camí al port.
Passat Rellinars, ens aturem a una de les poques ombres que hem trobat, per a beure una mica i fer un mos.
La pujada està molt bé però es fa llarga entre altres coses per la asfixiant calor que està fent.
En arribar al punt més elevat, mentre espero al Monty, observo com s'està instal·lant un punt de control a l'entrada d'una pista per a la Gràcia-Montserrat que s'està cel·lebrant avui mateix.
Un cop junts, sensemés dilació, iniciem un descens ràpid cap a Terrassa.
Ens passen un parell de "R's" fent interiors.
En un moment apareixem enmig de una avinguda força transitada de la Ciutat Vallesana. Anem fent i, gràcies a les indicacions que anem rebent dels vianants a qui interroguem, apareixem a lña carretera de Rubí.
Són les 13:30 i encara ens falta un bon tros...
Amb en Monty decidim, unànimament, que per avui ja n'hi ha hagut prou i que caldria anar fent cap a casa.
Així doncs, bsquem la parada dels ferrocarrils i cap a la Via Augusta.
Per accedir a les dades de la ruta podeu fer clic a l'enllaç:
El fet que sigui dissabte es nota amb la fluència de camions. Passem el més ràpid possible per arribar finalment a Monistrol.
Entrem a la vila per a omplir les botelles i recorrent els carrerons fem cap a una placeta amb un "xurrero".
Com que estic una mica desorientat, no se m'acut res més que preguntar al ociós venedor que està recolzat a l'exterior del seu "xiringo":
"-Per pujar al Monestir?" Al que el personatge em contesta:
"-No te entiendo!"
No m'en puc estar i li solto:
"-No em fotis!"
Quan finalement intuïm la direcció correcta i ja estem ascendint cap al monestir no puc evitar reflexionar sobre l'incident:
Resulta que un indivíduu que té un negoci estable a Monistrol, al peu de la muntanya de Montserrat, icona insigne de la nostra idiosincràcia, em diu que "no te entiendo..." quan li pregunto una evidència com és pujar al monestir.
Has de ser un autèntic malparit...per a no emprar un altre adjectiu que tinc en ment.
De tota manera, que es foti! deu estar tot el dia rabiant entre tant català que ve a visitar un dels nostres signes d'identitat nacional...ja té prou pena: per ser tant curt i per haver escollit establir-se a "tan mal lloc". Burro!
Anem fent fins que atrapem un jove ciclista amb una indumentària força singurar. L'equipació del l'equip Sky no té res de particular excepte pel fet que duu serigrafiat al lateral el nom "FLECHA".
 |
| El mallot que portava el "col·lega" del corredor pujant a Montserrat... |
No m'en puc estar i li deixo anar:
"-Portes un mallot molt xulo..." El noi, orgullós pel meu comentari em respon:
"-Me'l va donar el Joan Antoni... Com que cada temporada els canvien..."
"-A sí?, que el coneixes?"
"-Sí vam estudiar junts a l'insti..."Ja tenim tema de conversa i, sense adonar-nos-es, arribem a les últimes rampes abans de l'aparcament del Monestir. Com que el noi, que em comenta que fa temps que no agafa la bici, no pot aguantar el suau ritme que portem, el deixo una mica enrere abans d'arribar a l'esplanada de l'aparcament. No me n'he adonat i el meu company de ruta encara s'ha quedat més enrere.
Un cop tots han arribat ens acomiadem, ja que ell es queda al monestir, i nosaltres prosseguim carretera enllà direcció Santa Cecília.
 |
| Santa Cecília de Montserrat S.X |
Tot i que no amb les pendents que ens han dut fins aquí, la carretera segueix pujant però l'espectacular vista que tenim ens fa oblidar l'esforç.
Passem per davant de l'ermita de Santa Cecília i em fixo que a l'aparcament està ple de furgonetes amb gent descarregat motxilles. Tenen pinta d'escaladors.
Uns metres més endavant la meva percepció es veu confirmada quan admiro les imponents parets verticals del massís que em queden a l'esquerra.
Anem fent fins arribar al trencall de Marganell. Un agradable descens entre paratges increïbles amb Montserrat com a teló de fons ens durà fins a la petita vila on decidim parar per a reomplir els bidons. Com que no trobem cap font, ens endinsem cap a la plaça Major. Res.
Al fons, una pila de bicicletes recolzades contra la façana d'un restaurant ens indiquen una possible solució.
Entrem i, per a sorpresa nostra, ens retrobem amb el grup del C. C. Collblanc que es troben entaulats gaudint d'un esmorzar amb fonament.
Nosaltres ens limitem a comprar aigua mineral i un parell de coca coles per a refrescar-nos una mica.
Un cop refets i amb els bidons plens, se'ns planteja un dilema. Com que hem comprat més aigua que la que ens cabien als bidons, després de fer uns quants glops, ens plantegem si llençar l'aigua és una bona opció. Tenint en compte la calorada que està caient i que nio sabem quan tornarem a trobar una font, optem per a carregar-la.
Però les esveltes i aerodinàmiques formes del meu porta botelles de carboni no estan fetes per a ampolles quadrades de un litre...
No en queda una altra que adaptar la ampolla a l'espai disponible... i aquest va ser el resultat:
Fetes les bromes corresponents, seguim baixant fins a Castellvell i el Vilar.
Com que dubtem de la direcció a seguir pregunto a dos ciclistes que venen en la mateixa direcció:
"-Per anar a Rellinars?"
"-Segui-nos, nosaltres hi anem... "
"-Com és la carretera?"
"-Així, sostinguda fins al coll de l'Obac."
"-I quants quilòmetres hi ha, 7?"
"-Home des d'aquí 14 o 15! Des d'on veniu?"
"-Des de Barcelona."
"-Nosaltres ens quedem a Terrassa. a vosaltres encara us queda un bon tros!"
A les dues corbes, ja ens hem distanciat i anem fent, entre comentaris variats, camí al port.
Passat Rellinars, ens aturem a una de les poques ombres que hem trobat, per a beure una mica i fer un mos.
La pujada està molt bé però es fa llarga entre altres coses per la asfixiant calor que està fent.
En arribar al punt més elevat, mentre espero al Monty, observo com s'està instal·lant un punt de control a l'entrada d'una pista per a la Gràcia-Montserrat que s'està cel·lebrant avui mateix.
Un cop junts, sensemés dilació, iniciem un descens ràpid cap a Terrassa.
Ens passen un parell de "R's" fent interiors.
En un moment apareixem enmig de una avinguda força transitada de la Ciutat Vallesana. Anem fent i, gràcies a les indicacions que anem rebent dels vianants a qui interroguem, apareixem a lña carretera de Rubí.
Són les 13:30 i encara ens falta un bon tros...
Amb en Monty decidim, unànimament, que per avui ja n'hi ha hagut prou i que caldria anar fent cap a casa.
Així doncs, bsquem la parada dels ferrocarrils i cap a la Via Augusta.
Per accedir a les dades de la ruta podeu fer clic a l'enllaç:
 |
| Wikiloc: BCN-Montserrat-Obac-Rubí |
Ha estat una ruta molt agradable.
La calor comença a apretar però amb bona companyia, tot es gaudeix!
Salut! i fins la propera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada