Setmana Santa #3. Màrmaris. 4.04.2012

Al capvespre de dimarts mentre el "Zenith" fa brogir la seva sirena tres cops a llargs intervals, abandonem la paradisíaca illa de Santorini per a dirigir-nos al següent destí.

Posta de sol camí de Màrmaris. Turquia.

L'endemà al matí, en una mar d'espill, establim contacte visual amb la costa Turca. El port de destí és Màrmaris, al sud-oest de la península d'Anatòlia.

Arribant a port. Foto: Keru

Desprès d'esmorzar a la "escocesa", a les 8:00 posem peu a terra i, després de passar per un inexistent control duaner, ens plantem al mig de Turquia amb l'únic objectiu de negociar el preu de tres taxis per anar a Dalyan.

Després de que tothom, turistes i taxistes féssim veure que estàvem molt ofesos per les pretensions econòmiques d'ambdues parts, hem acordat la suma de 110€ per taxi i un recorregut de gairebé 200km d'anada i tornada.

No és excessivament econòmic però tenim poc temps i ganes de visitar el nostre destí. Els banys de fang.

El trajecte transcorre primer per una autopista acabada d'estrenar per acabar en una carretera secundària amb venedors de taronges al boral.

Em crida molt l'atenció la gran quantitat de plaques solars que hi ha instal·lades a les cobertes dels habitatges. podria afirmar que el 90% de les construccions en té com a mínim una a la coberta. La veritat és que potser són eficients des d'un punt de vista energètic però es pot afirmar que són extremadament lletges...

Finalment arribem a Dalyan.

Minaret d'una de les mesquites locals.

Per accedir als banys de fang només hi ha la opció de llogar un bot fluvial que, després d'una agradable estona entre joncs i la placidesa de les aigües del riu, ens  desembarca a la riba esquerra.

En busca de la famosa "caretta" o tortuga turca...

Arribem al complex on hi ha els banys de fang.

Després de pagar la pertinent entrada, ens canviem la roba pel banyador i procedim al ritual:

Ens submergim a un toll de color gris. La primera impressió és sorprenent: els peus s'enfonsen en un llit de fang espès i calent.

El següent pas...l'empastifada general!

Arqman mans a la feina!

Amb el Juanjo evocant els atletes de l'antigó...

 

Juanjo i...La Cosa "Juanra"


Un cop ben sec el fang, per a que faci l'esperat efecte rejovenidor, cal treure's la crosta a base d'una dutxa d'aigua freda...molt freda.

No m'estranya que es tonifiqui la pell. Amb el fred et quedava tot més ters i tibat!

Per a refer-se, prèvia dosi de mànega a pressió per a retirar l'excedent de fang que la dutxa no va esbandir, bany a les aigües sulfuroses.

Olor intensa però molt reconfortat.

En sortir, nova ruixada, roba seca i cap al bot que cal visitar les tombes Lícies...

En les parets del penya segat, tallades en la tova roca calissa, impressionants fronts de tombes datades sobre el 400 A.C. Sorprèn la laboriositat de les obres.

Seguim riu avall en busca de la desembocadura però anem una mica justos de temps i indiquem al nostre patró que viri en rodó per a tornar a Dalyan on en esperen els taxis.

Amb una sorprenent celeritat, iniciem el camí de retorn...

De sobte el nostre conductor, amb un anglès prou acceptable ens deixa anar:

"- I've a friend, leather factory. Very big, very cheap..." (tinc un amic, fàbrica de pell. Molt gran, molt econòmic...)

Com a evasiva educada, intentem fer-li entendre que a les 14:30 hem de tornar a estar a bord, al que ell assenteix comprensiu.

Tot seguit truca pel mòbil i, després d'una breu conversa, contesta:

"-No problem my friend!"

La següent acció: accelera el cotxe i comença la cursa contra rellotge per l'autopista. Els altres dos taxis el segueixen.

Finalment, ja a Màrmaris, ens planten davant d'una nau amb el rètol "Best Leather" o alguna cosa semblant on un grup de quatre o cinc homes està esperant-nos a fora.

Força desconcertats, baixem dels taxis i entrem a l'establiment. Com si d'un "outlet" es tractés, estibes de prendes de pell esperen els visitants...

Fem una ullada de cortesia i ens mirem amb cara de circumstàncies:

"-Què collons hi fotem aquí?"

"-Thank you very much, your shop is really good! But...maybe next time..."

Pugem als taxis que ens porten de nou a l'aparcament del moll.

Ens reunim per a dinar a bord mentre el "Zenith" després de la protocolària salutació acústica, abandona el port direcció al nord.



Màrmaris al fons

La veritat és que després de l'espectacle visual d'ahir, la visita d'avui no ha estat al mateix nivell: una mica massa de cotxe per a cobrir-se de fang gris...Ha estat molt bé però potser no ha estat tant singular com imaginàvem. Per altra banda les tombes espectaculars i el trajecte amb bot fluvial també molt bé.

Ah, i l'experiència amb els "locals"...en fi, això és Turquia!

Salut! i fins la propera.

Setmana Santa #2. Santorini. 3.04.2012

Després d'una plàcida nit de navegació, ens llevem amb el vaixell ancorat dintre la caldera volcànica de Santorini...això té bona pinta!

Desembarquem a Fira

Com que el port de Fira no és més que un embarcador, el "Zenith" no hi pot atracar i el desembarcament és fa mitjançant una barca que fa de llançadora.

Desembarcant del "Zenith" al bot llançadora

L'exitació a bord és palesa i a mida que ens acostem a terra es pot observar la singularitat de l'indret: un cràter volcànic obert per dos punts amb les edificacions a la part alta del penya-segat.



Amb bot cap a Fira.



el "Zenith" a primer terme i la pujada a fira al fons.



Un detall del enfiladís camí cràter amunt.

Tant bon punt desembarquem, la primera sorpresa del dia: per a pujar al poble es pot anar caminant tot seguit el zigzaguejant camí empedrat o bé...pujar amb mula!

Jo pujo a peu i la veritat és que el desnivell és considerable. A mig camí m'aturo per a admirar l'espectacle:



La llum és increïble i el contrast de l'estricte blanc amb el blau del mar és narcòtic. Vaig tenir la mateixa sensació que quan estava a la neu.

Tot i que el ritme d'ascensió va ser alegre, els últims metres els vaig fer admirant el paisatge i de pas, refent-me de la calorada...

Per fi a dalt, com la majoria de vegades, l'esforç va valer la pena:

Arqman a Fira.



Arquitectura sense concessions a l'ornament: tot respon a una exigència funcional.

Les parets pintades de impol·lut blanc per a reflectir al màxim la llum i la calor. I un tret molt característic són les cobertes. A diferència de les presents a casa nostra, aquí totes són planes o amb volta de canó i  no hi ha teules.

Fira



Terrassa a Fira



Detall de tendal: Protegeix del sol, no voleia i deixa córrer l'aire.



Detall a una façana.
Santorini a part del turisme produeix vi.



Després de badar i quedar-nos embadalits amb la singularitat de l'indret, agafem un bus cap a Ia, una altra localitat més al nord.

No calen massa qualificatius per a descriure l'indret: és una meravella i la prova de que el ser humà pot fer intervencions en l'entorn que, fins i tot, el poden arribar a millorar. A l'altra banda, el que s'ha fet a la majoria del nostre litoral: arquitectura especulativa que està a les antípodes d'aquesta joia del Mediterrani.



Ia. Cúpules blaves.

No l'he tret de cap anunci...jo hi he estat.
Sense comentaris!

Després de una visita on cada cantonada aportava sorpreses sensorials, decidim tornar cap a Fira.

Mentre esperem el bus ens cruspim un Gyros mixt (pa de pita amb porc, pollastre, ceba, tomàquet cogombres,salsa de iogurt i fins i tot patates fregides) que està a l'altura de l'indret: suculent.

Per a acompanyar-ho, amb la "Cappy", unes birres!

En el trajecte de tornada puc gaudir del paisatge àrid de l'illa. L'arquitectura blanca disseminada pel territori i retallada sobre el profund blau del mar crea un efecte que convida a la reflexió.

És curiós com alguns tipus de construcció van associats a un ritme vital determinat. Aquí res va de pressa...excepte el conductor de l'autocar!

De tornada a l'embarcador, no puc alliberar-me de l'encisador aspecte del "gran Blau" omplint la caldera de Santorini.



Baixant des de Fira.

Arquitectura integrada al penyasegat volcànic.

De tornada al vaixell temps per a descansar i reflexionar sobre el dia.

Desconeixedor del destí d'aquell matí, he d'admetre que em vaig quedar absolutament sorprès per la bellesa de l'indret. Sense voler ser "cursi" puc afirmar que es tracta d'un lloc irrepetible.

Feia molt de temps que un accident geogràfic combinat amb la arquitectura no em generaven tantes bones sensacions.

Definitivament una visita de 5 estrelles!

Demà Màrmaris, a Turquía.

Salut! i fins la propera.

Setmana Santa #1. Atenes. 2.04.2012

Dilluns de matinada, sobre les 04:30 ens vam llevar per anar a l'aeroport on agafaríem un vol cap a Atenes:

Comencen les vacances de Setmana Santa!

No va fer falta despertar a ningú: en sonar el despertador tots a casa ens vam posar en marxa. Els nervis i l’excitació eren l'estat d'ànim del moment.

Carregats com a rucs, estirant maletes , ens dirigim a buscar un taxi. Triga una mica però finalment carreguem l’equipatge amb el corresponent suplement de 7,10€ i ens plantem a l’aeroport a les 7:00.

Allà ens reunim amb la resta d’amics amb que compartiríem vuit dies fent un creuer per Grècia i Turquia.

El Keru i la Cristina amb la seva filla Clara. El Juanjo i la “Capy” (la integrant transoceànica del grup que és de San Diego- California) amb els seus dos fills Alexis i Erika i nosaltres, La Rosa, el Claudi, en Julià i jo.

A Atenes ens trobarem amb una altra família que venen del País Basc: El “Juanra”, la Zaloa “Saloa” i la seva filla Nora.

Facturem l’equipatge i fem una mica de temps pel “Duty-Free” de l’aeroport.

A les 9:00 ja estem a bord esperant enlairar-nos.

Després d’un vol de una mica més de tres hores, amb sessió de turbulències incloses aterrem a Atenes.

En Grec modern: Αθήνα

Bandera d'Atenes



Com que la companyia amb la que farem el creuer ens durà l’equipatge a bord del vaixell, podem dirigir-nos cap al centre de la ciutat sense haver de traginar maletes.

Agafem la línia 1 del metro, la blava, dintre mateix de l’Aeroport i ens marquem com a destí “Monastiraki” al barri de “Plaka”.

Un cop instal·lats al modern comboi, comentem què ridícul és el fet que a Barcelona amb un aeroport de molta més afluència que el que acabem de deixar enrere, no hi arribi el Metro. Potser que els responsables estatals de les infraestructures s’ho facin mirar: Quina vergonya!

Al sortir del metro, la imatge de gent dormint al mig del carrer ens sobta i posa de manifest la situació econòmica que està vivint el país. El bressol de la civilització occidental, referent arreu en temps remots, és avui en dia una societat ofegada pel deute extern i molt degradada.

Com que la imatge descrita no era massa encoratjadora us poso una metàfora del que ens vam trobar...

Anem a dinar.

Passejant pels carrerons fem cap a un indret ple de restaurants que fan molt bona pinta: vistosos però gens turístics. Plens de homes autòctons (no hi ha cap dona enlloc...) prenent cafè i cambrers que t’aborden intentant seduir-te lloant les excel·lències del servei ofert.

Optem per un amb terrassa a l’exterior.

Un cambrer sol·lícit ens pren comanda i, tot fent una cervesa, exterioritzem la il·lusió que ens fa l’experiència que ben just iniciem.

El menú no podia ser més típic:

Humus, Mutabal (pasta d’albergínia),

Amanida grega amb “feta” (que per cert no té res a veure amb la que ens arriba a Catalunya...),

Souvlaki (petites peces de carn de xai, sovint intercalades amb verdures rostides en una broqueta metàl·lica o de fusta. Acompanyat d'un pa de pita, i un Tzatziki molt refrescant (iogurt amb cogombre ratllat),

Variat de Gyros (el que coneixem com a shawarma) amb ceba, pebrot i tomàquet escalibat,

Amanida de formatge amb pebrot

i pa de pita i d’all...

I per a veure...molta “birra”.

El primer àpat definitivament pantagruèlic i excel·lent.

Per a païr i anar empapant-nos de cultura Hel·lènica, pugem fins l’Acròpoli.

Està en plena fase de restauració o millor dit de consolidació.

Al marge de la lluminositat feridora del marbre blanc sota el sol de l’Egeu, el primer que em va evocar la visió del conjunt fou la impressió dels visitant de l’antiga Grècia que es postraven a la base de l’escala que mena cap al Partenó:

Temple de Nike Àptera

-“Segur que els Deus han d’existir...Quina majestuositat!”

Per a fer una breu pinzellada del l’indret, extret de la Wikipèdia:

“L'Acròpoli era, literalment, la “ciutat alta” i estava present a la majoria de ciutats gregues, amb una doble funció: defensiva i com seu dels principals llocs de culte.

L'Acròpoli d'Atenes està situada sobre un turó a uns 165 metres per sobre del nivell de la ciutat.

L'entrada a l'Acròpoli es realitza per una porta monumental anomenada els Propileus. Al costat dret i frontal dels Propileus es troba el Temple de Nike Àptera. Una gran estàtua de bronze d’Atenea, construïda per Fídies, es trobava originàriament al centre. A la dreta d'on s'alçava aquesta estàtua es troba el Partenó o Temple d'Atena Pàrtenos (la Verge). A l'esquerra i al final de l'Acròpoli hi ha l'Erectèon, amb la seva cèlebre stoà o tribuna sostinguda per sis cariàtides.

També es troben a l'Acròpoli les restes d'un teatre a l'aire lliure anomenat el Teatre de Dionís, on van estrenar les seves tragèdies Sòfocles, Aristòfanes i Èsquil.

Des d’un punt de vista arquitectònic comentar que L'arquitectura de l'antiga Grècia va fixar les bases de l'arquitectura del món occidental durant segles. A grans trets, l'art grec representà una síntesi transformadora, innovadora dels corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l'Egeu. Es tracta d'una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d'un art a la mida de l'home ("l'home es la mesura de totes les coses". Protàgores).

L'arquitectura grega mostra molt poc interès per l'espai interior. Els edificis més importants, els temples, es caracteritzen per la seva gran simplicitat amb només una sala allargada i un pòrtic. Aquesta senzillesa es veu també reflectida en la seva estructura que serà arquitravada sobre columnes.

Els grecs donen un tractament harmònic a tots els seus edificis basat amb la repetició sistemàtica d'uns elements: la columna i l'entaulament. La forma i disposició d'aquests elements presenta un repertori limitat de variants que són els anomenats ordres arquitectònics. Així, doncs, ordre és el conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordres (dòric, jònic i corinti)es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l'entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements.”

Extasiats per l’atmosfera que es respira en tota la zona, ens deixem caure pendent avall fins a la plaça de Monastiraki on tota la serenor i sobrietat de l’Acròpoli es converteix en brogit de gent i basars per a turistes a base de “souvenirs” del més cutre.

Fem un Fredó (granissat de cafè) una mica massa dolç pel meu gust. I ens deixem perdre pels carrerons de la ciutat.

Finalment tornem al metro, aquest cop la línia 3 (verda) per anar fins a Pireu...al port.

L'estil Grec...Per a que vull una baca?

Després de caminar tot vorejant els molls arribem a l’estació marítima, un edifici sense cap interès arquitectònic i llum de fluorescent.

Fem una cua inacabable per a acreditar-nos i rebre les targetes per a poder embarcar.

Per fi ens plantem davant de Zenith:

Bandera: La Valeta, Malta...

Botadura: 1992

Remodelat: 2006

Tonatge: 47.255 tones

Velocitat (en Nusos): 21.4

Eslora: 207 metros

Mànega: 29 metros

Calat: 7.31 metros

Passatge: 1828

Tripulació: 620

Camarots: 720

Cobertes (pisos): 12

Un cop acomodats...

All Aboard!

anem a sopar i ens reunim per a primer cop els catorze que iniciarem la navegació.

Cris, Zaloa, Juanra, Arqman, Cappy, Keru, juanjo i Rosa.
Estan inclinats enrere per l'efecte de la velocitat del buc...Els nens ja corren per la coberta

Fem conya i després d’una llarga sobretaula esperem que el vaixell salpi cap a Santorini.

Salut! i fins la propera.

Diumenge de rams: Montserrat per Santa Creu. 1.04.2012

Avui al matí, després d'una setmana per a oblidar, he decidit sortir amb els companys de BTT.

La sorpresa ha estat majúscula quan he anat a buscar la bici de bon matí i, quan he tret la funda: m'he adonat que tenia el canvi de fundes i cables a mig enllestir! No ho recordava.

A corre cuita, m'he calçat les sabatilles de carretera i he agafat la "flaca".

Esperitat m'he dirigit cap al peu del funicular per a trobar-me amb els companys:

Keru, Joan, Àlvaro, Sergi, jordi 33 i una nova adquisició. el Carlos. Amb qui ens vam creuar fa dues setmanes quan, ell i en Simó pujaven cap a Santa Creu i nosaltres la travessàvem, de tornada a casa.
Després de les bromes sobre si la bici estava a dieta i com de bé podria baixar per les trialeres dels últims dies ens hem posat en marxa.

Hem fet part de la carretera de Vallvidrera fins al trencall de la carretera de Molins on m'han acompanyat un parell de quilòmetres fins que s'han acomiadat tot enfliant una trialera avall.

Jo en una decisió ràpida he optat per a tronar a Montserrat.

Ha estat una sortida agradable sobretot per la temperatura tant primaveral.

Pallejà, Martorell, Olesa i Monistrol per a enfilar els 11 km d'ascensió cap al monestir.

Aprofito per a comentar que, com en l'ocasió anterior, el vent de cara fa acte de presència a causa de l'acanalament del riu en aquest punt. Al final es fa molest i s'agrairia la presència de més bicicletes per a poder fer relleus.

Les últimes rampes són força competents i, quan ja creus que has arribat ja que et plantes a l'aparcament, et sorprenen un parell de quilòmetres amb pràcticament el mateix pendent!

Al final la plaça del cremallera et dona la benvinguda a la basílica.

Avui no s'hi podia accedir ja que beneïen els palmons.

De tota manera, m'he retirat una mica de l'aglomeració i tot menjant-me un plàtan, m'he deixat embolcallar per la majestuositat de les masses granítiques del massís.

Desprès d'una breu reflexió sobre aspectes de caire personal, que desitjo millorin el més aviat possible, decideixo iniciar el descens cap a Monistrol per a desfer el camí.

Quan he arribar a Olesa, m'he creuat amb dos ciclistes que estaven parats al voral...i quan els he sobrepassat, un d'ells "ha agafat l'autobús!".

Mentre jo no parava ni un instant de pedalar, sentia com la seva roda lliure "cantava" sense parar. L'he portat fins a Pallejà i gairebé ni ha pedalat!

He d'admetre que, arribat en aquest punt, se m'ha posat a l'altura i amb un accent d'allò més castís em deixa anar:

   "-Bueno, yo me quedo aquí. I muchas grácias! La verdá es que estoy 'rebentao' ".

   "-Nada hombre! -Li he respost jo, agraint el gest." 

He d'admetre que la voluntat de deixar-lo enrere m'ha fet portar un ritme força alt però l'efecte aspiració que crea una bici en marxa és molt eficient i no hi ha hagut manera! Ha estat bé.

Des de Pallejà, he creuat el riu per la cimentera i, tot seguint el Llobregat per la seva llera de

llevant, entre horts de carxoferes, polígons industrials i pisos dels anys de la immigració, m'he plantat a casa a migdia.

Us deixo l'enllaç amb el track. Per accedir-hi feu clic sobre la imatge:



Wikiloc: BCN-Montserrat per Santa Creu



Un dia esplèndid de bici i bon oratge. Tot i que força capficat per temes de salut familiar que estic convençut que superarem, he gaudit força de la sortida.

Ànim, Salut! i fins la propera.