La Garriga-Arbúcies-Viladrau-Seva-Collformic-Cànoves-La Garriga

Diumenge vaig tornar a matinar.

De manera inexplicable el dia que tinc previst sortir amb bici, no em cal el despertador...a l'hora em desvetllo com si "l'esperit de les bieles" et despertés de matinada. Per si a un cas el vaig posar a les 06:50. Era de nit. Vaig esmorzar bé i, per primera vegada en molt de temps vaig haver de fer temps per a que sortís el sol! La carretera a mitja llum fa respecte.

El dissabte vaig estar badant pel Wikiloc i vaig retrobar-me amb un usuari recorrent: l'alkebi. No el conec de res però ja vaig seguir una de les seves rutes abans de l'estiu. Aquí deixo l'enllaç (La Garriga-Sta. Maria Palau tordera-Mortirolo-Coll de Sta. Elena).

Aquesta vegada vaig optar per a fer la següent: La Garriga-Arbúcies-Viladrau-Seva-Collformic-Cànoves-La Garriga.

A les 08:00, vaig sortir de casa ben abrigat. La temperatura no era exageradament baixa però el destí que m'havia proposat era tant remot que, per si a cas, ben "tapadet"...

Primeres llums d'un matí que s'albirava nuvolat però el sol que sempre m'acompanya es deixava entreveure, tímid, entre els núvols. Una mica com jo. Feixuc i baix de pulsacions vaig enfilar les primeres rampes cap a Samalús.

Xino-xano em vaig plantar a la rotonda de Llinars. Ningú en tot el recorregut excepte algun boletaire amb 4x4 que em passa al límit del que seria raonable. Una mica massa a prop tant d'hora del matí.

M'incorporo a la C-35 direcció Sant Celoni. El sobrepasso fins al trencall de Breda (GI-552). Tantes vegades com he posat les seves toves als terres de cases que he projectat i per fi passo pel davant de la fàbrica: "Gres de Breda"...em fa gràcia i segueixo "lleugeret". En pocs minuts tot canvia: desapareix l'entorn de polígon industrial, la remor dels cotxes esdevé somorta i el paisatge canvia. Prats sembrats, arquitectura popular dispersa pel paisatge i al fons l'imponent castell de Montsoriu. I, com a un fantasma del mal que estem patint avui en dia, una grua que deixa entendre que està en obres.

foto Wikipedia

Arribo a Arbúcies entre "moteros". Està clar que he triat bé la ruta: corbes fins a l'infinit i pocs cotxes.
Com ve sent tradició en aquest tipus de ruta, davant dels rètols informatius que no mostren la direcció que espero trobar, pregunto:

"-Disculpi, per anar cap a Viladrau vaig bé?
-No crec que et puguis posar amb això a dintre l'Eix- em contesta amb aquell posat característic de Girona referint-se a la meva bici -Has d'entrar al poble i trencar a la dreta. A la dreta eh!- emfatitza convincent.
-Moltes gràcies!
-De res home!- contesta el vilatà amb molta amabilitat."

Sempre tinc la mateixa gratificant sensació quan em topo amb gent de llocs petits de Catalunya: potser no està tot perdut...

Començo a enllaçar els revolts que em duran a Viladrau. Impecable indret: solitari, frondós i ple de bona energia. D'aquella que t'omple de debò. I de sobte una altra de les presències que comencen a ser habituals: "l'ocell dalt del pal de llum" observant l'entorn. Aquest cop són dos corbs immensos que fugen quan m'aproximo. Segueixo l'ascensió.
En tot el trajecte només em creuo amb tres BBTros que van fent cap amunt, com jo.

L'indret cada cop esdevé més embolcallador. Em sento com aquell que es va allunyant de la costa amb barca i quan se n'adona està rodejat de Mar. Silenciós i immens. Com les rouredes del Montseny. Cobrint tota la orografia. Em recorda les maquetes que feia durant la carrera, arrugant paper d'embalar per a donar textura.
Sempre em passa el mateix: a les tres hores de pedalar per a indrets solitaris l'entorn s'apodera de mi i tinc una sensació de benestar indescriptible. És llavors quan sempre penso amb les bones coses que m'han i m'estan passant: els fills, la família, la feina...em sento tant bé!

Segueixo a ritme hipnòtic fins a trobar-me amb l'Eix Transversal, el tram de carretera per la que vaig està en obres però no m'afecta en res. no hi ha ningú. A dalt de tot, una rotonda, la sortida a Viladrau de l'Eix i una benzinera. Passo de llarg i començo un lleu descens fins al desviament a Espinelves.
Em sembla que hi deu haver la fira de l'avet ja que hi ha una patrulla dels mossos per a controlar-ne l'accés. Deu estar a petar. Segueixo pujant fins a trobar el creuament a Santa Fe del Montseny. Avall cap a Viladrau. Deixo el trencall cap a Vic a la dreta i direcció a Seva.

Enfilo cap a El Brull a través d'una urbanització de Seva. A per tot parcel·les en venda... Deixo el trencall cap al Muntanyà a la dreta i tiro cap a Collformic. L'ascensió és suau i regular. De la mateixa manera que en la primera, vas entrant al parc Natural del Montseny i allà al fons, el coll. El final es fa dur però val la pena.
Arribo a dalt i deboro el bocata de pernil que em vaig deixar preparat ahir a la nit. Tres minuts i avall. Infinit descens fins a Sant Esteve de Palautordera. Descobreixo un indret que em resulta familiar el Castell de Fluvià. Una casa de colònies on vam estar amb gent de l'Escola Barrufet fa un parell d'anys. Segueixo fins a Santa Maria de Palautordera. Ja és migdia i la gent es comença a moure per anar a dinar. I els que no, estan fent l'aperitiu a les terrasses dels bars. Fa un dia espectacular.

He completat la volta al Montseny. Ara toca tornar a casa. Per a compensar la manca de forces que comença a fer acte de presència tiro de "coco": va fins a la C-35, ara fins a Llinars...s'està fent una mica tard i aprofito per trucar a casa:

"-Ja estic a Llinars!
-Vinga que t'esperem que la carn, si no, no valdrà res!- Òstia, la carn a la brasa del sr. Esteve! (el meu sogre). Apretem que ja són les 13:30!"

Ara és anar fent fins a la Garriga.

Ha sigut esplèndid però potser m'hauria agradat compartir-ho amb algú. Per allò del "Te'n recordes?"

Sis hores justes...aquí podeu veure el recorregut i els números:
En total 137,97 quilòmetres i 2.292 m. de desnivell. (Cliqueu sobre la imatge per accedir a les dades)



imatge: Mind Cha Bici Vs Bic

 Salut i fins la propera!