Pedals dels Ports #3. 23.09.2012

Avui, iniciem el tercer dia llevant-nos encara de nit.

Baixem a esmorzar i un esplèndid repertori d'ous, cansalada i altres delícies, dona el tret de sortida d'un altre magnífic dia de bici.

El Caro que ahir no vam poder admirar.

Fa fred i els aires del caro que baixen del massís, ens fan posar el Gore.

Amb el Keru a punt de marxa.

Treiem les bicis del tancat, posem cera a la cadena i després d'omplir d'aigua els bidons i recollir el "bocata", iniciem l'última etapa del "Tour".

Dia 3: Caro - Beseit.

Distància:                           56,13 km.
Altura màxima:                    1.310 m.
Altura mínima:                        477 m.
Desnivell positiu acumulat: 1.564 m.

Només sortir de l'Hotel, a escassos 200 metres, ja ens adonem que estem fora del track.

Mitja volta i després de dubtar una mica, i sense que el GPS ens indiqui que ens trobem en la direcció correcta, ens endinsem en uns prats fins que trobem el corriol que ens du fins al riu des d'on agafem la pista ascendent que ens durà al punt més alt de la Jornada.

Alleugerits per haver retrobat el camí, comencem a pujar sense masses alegries però a bon ritme.

No passen ni un parell de revolts que ens anem aturant per a alliberar-nos de l'abric que a primera hora ens era tant necessari. Comença a fer calor.

La pujada, es fa dura. Sense temps per a escalfar, amb els quilòmetres dels últims dies a les cames i pendents de fins al 20% que han fet que s'hagi hagut de formigonar part de la pista per a que hi puguin accedir els vehicles, la conversa animada de primera hora ha esdevingut silenci només trencat pel fregar dels pneumàtics sobre la rugositat de la pista.

En arribar a dalt de la Mola de Catí, al Mas Xocolato, reposem tot esperant a que arribi la resta del grup.

Des d'aquest punt, ens endinsem per una pista planera a un fantàstic bosc de pi i falguera, Tot és frondós i molt verd. De nou el contrast sobta per la seva radicalitat.

Anem fent fins que a la sortida del bosc, al mig d'un extens prat ens trobem un rètol certament 
inquietant...

Perill! Toros Braus

Fem conya i reprenem la marxa tot comentant el fet.
Per a mi, penso que val la pena no fer massa soroll i anar entre la resta del grup. No sigui cas que allò que el color vermell els excita!
I efectivament, a la llunyania, advertim la presència del ramat de bous del que advertia el rètol.
Tot i que estan jaient i no semblen massa braus, fem via i abandonem l'indret per si a cas.

A escassos metres, deixant enrere el prat, comencem a pujar per una trialera molt pedregosa que ens du fins a un bosc de matoll.Aprofitem la placidesa de l'indret per parar a menjar l'entrepà.

Què bo que és tot quan es té gana!

Arrenquem de nou per a seguir el camí a través de prats i bosquets de pi fins que tornem a sortir a una pista ampla que discorre en sentit ascendent.

A mig camí parem en unes roques erosionades per antics cursos d'aigua que van perforar la roca.
Ens posem a dintre la bauma esfèrica i ens fem una foto.

Seguim ascendint per la pista fins que ens endinsem al paratge més espectacular de la ruta.

Els Ports en escènica.

En pocs metres ens endinsem al cor d'aquest paratge tot recorrent un corriol entre pins.

I tant salvatge l'entorn com les trialeres de baixada!

En 33 fent de les seves.

Fantàstic descens entre tallats i barrancs de vertigen fins que arribem a una espècie de replà on ens fem unes fotos.

Pocs metres més avall, encara per trialeres tècniques arribem fins a la pista, a la base d'un dels tallats que observàvem des de dalt.

Ara sí, per l'ampla pista, amb el plat gran, a tope fins a baix. 

Arribem al Riu dels Estrets.

Tot seguint pel corriol, comencem un tram que ens deixa ben bocabadats.
Tot seguint per un pas elevat en paral·lel a la llera del riu, anem fent camí entre les moles de roca calcària.

Tot és erm excepte la llera del riu plena de tímida vegetació. El contrast entre la roca d'aspecte lunar amb l'oàsica visió de l'aigua i la vegetació és molt recomanable.

Tot remuntant els Estrets.

Extasiats per l'agradable trajecte sortim a la carretera que ens durà fins a Arnes. Últim punt de control de la ruta.

Arribant a Arnes

Busquem el Casal i segellem el llibre de ruta.

Ara que el final de la ruta s'albira, sembla que la pressa per arribar a quedat en un segon terme. Xarrem, fem un mos i bevem tot començant a fer balanç de la experiència.

Tot sortint d'Arnes.

Ja ben passat el mig dia, comencem el camí de retorn cap a Beseit.
La pista és ampla amb un traçat de puja-baixa que es fa sense cap dificultat.
Anem tots en grup fins que arribem a una cruïlla amb l'indicador Toll del Vidre.

No puc estar-me de comentar que es tracta d'un indret magnífic i que està a uns escassos quilòmetres d'allí. Ho conec de les meves estades a la Terra Alta.

No sé si per la calor, el cansam les ganes d'arribar o tot plegat, no hi ha quòrum i només s'apunta en Jordi.

Tot xarrant i sense donar-nos-es compte arribem al destí.

Es tracta d'un toll cristal·lí, i d'aquí el nom, amb una petita cascada que el va omplint.
En Jordi, com sempre alegre i amb empenta, es fa un bany a les verdoses aigües. Genial!

Desfem el camí fins a la pista i des d'aqeust punt anar fent fins a Beseit.

Arribem al punt que els nostres companys ja s'han dutxat de manera que no ens cal esperar.

Dutxa i cap a dinar.

Cal deixar constància de l'esplèndid dinar i del tracte rebut a la fàbrica del solfa. Recomanable.

Havent dinat i ben satisfets, arriba l'hora de repartir-nos el desitjat mallot que t'acredita com a participant. Com es pot veure no és massa encertat de disseny però per a nosaltres es tracta d'un record magnífic.

En Jordi també vol el "culotte"...

Foto de grup.

I a carregar de nou la furgoneta.

Bé, uns carregant la furgo i els altres fent conya ...

Tot llest per a la tornada. Tres fantàstics en ruta!

I mentre ens allunyem, no puc estar-me d'admirar, a la llunyania, la majestuositat del Massís dels Ports que tant hem gaudit i, per a què no admetre-ho, també patit.

Per a accedir a aquest tercer track de la ruta, cliqueu sobre la imatge.

Pedals dels Ports. Etapa 3

Ha estat una experiència fantàstica. Pels amics, l'esforç invertit i, he d'admetre que per la desconeixença de l'entorn que tenia, la grata sorpresa que ha significat.

Potser m'atreviria a dir que de les anteriors rutes que he fet pel Pirineu (Pedals de Foc i Epic Trail), potser ha estat la més bonica... o no.
Ho deixo al vostre criteri.

Salut! i fins la propera.

Pedals dels Ports #2. 22.09.2012

Avui, després de l'estrena, ens llevem d'hora per a aprofitar la fresca del matí.

Esmorzem i de nou a punt, iniciem la ruta direcció Ballestar.

Dia 2: La Pobla de Beisfassà - Caro.

Distància: 64,40 km.
Altura màxima: 1.315 m.
Altura mínima: 613 m.
Desnivell positiu acumulat: 2.078 m.

En fila índia, ens anem deixant caure avall, pels carrerons, fins a la sortida del poble... Quan arribo, ja em trobo al grup enfeinat amb el GPS...

-"M'has esborrat el track..., Que si ara em quedo el teu GPS..." I comentaris i reaccions propis dels adults.

No puc evitar-ho i començo a fotre "maranya" per a veure si ens despertem una mica.

El Keru s'aparta, respira profundament i torna a barallar-se amb el GPS...

Ja resolts els problemes tècnics, continuem, allunyant-nos del poble tot travessant els horts.

Tot i que el corriol és còmode, el fet d'haver anar obrint i tancant portelles fa que el ritme no acabi d'arrencar. Mentre tant els comentaris de tot tipus no deixen indiferent al grup.
Riem i "apretem" als de davant per a que espavilin. No hi ha res a fer però no ens en podem estar.

La boira ens ha acompanyat des de primera hora i la percepció de l'entorn és diferent a la que vaig tenir ahir. Al marge de la manca de sol, el paisatge ha esdevingut més frondós, i realment el contrast, amb la sequedat d'ahir, és força sorprenent.

El 33 a la caça del bolet...

Deixem enrere el camí per a sortir a la carretera que ve de La Pobla.

Fem un tram molt curt i reprenem el camí per un corriol que ens ofereix unes bones vistes. Fem una "S" per a tornar a sortir a la carretera a pocs metres del nostre immediat destí: Ballestar.

En Xavi es troba als seus dominis...

Li fem els honors al Xavi que té el mateix cognom que el poble on hem arribat.

Fotem conya i reprenem la direcció cap al punt de segellat del llibre de ruta. Quan el localitzem, ens adonem que encara està tancat...com tot al poble!

Hem matinat massa!
Fem una foto per a que quedi constància que hem estat al Mesón Ballestar i seguim carretera enllà.

La carretera està desèrtica i, en pilot, comencem a pujar a ritme.
L'eterna competència entre "flaqueros" (els que també anem amb bici de carretera) i BTTrs, desperta els comentaris provocadors que no podem deixar de banda i En Xavi i jo, tot fotent conya, apretem el ritme fins que els deixem enrere... Tot és broma però, baixant el ritme per a no ofegar-nos, mantenim les distàncies per a poder-los picar des de la part de dalt del recorregut tot veient-nos en els pronunciats revolts.

A mesura que anem guanyant cota, descobrim l'imponent monestir de Benifassà.

Amb en Xavi i el Martin, anem enllaçant els revolts obrint-nos pas entre la boira. En arribar al punt més alt, parem per a recuperar el grup.

El gruix de grup arriba a escassos minuts.

Tot gaudint de les vistes amb el mantell de boira a la vall, animem als més tardans...

Ens reunim tots i aprofitem per a beure una mica d'aigua i comentar la magnífica ascensió. Haver matinat ha estat molt útil Ara, un cop sota el sol, s'ensuma que serà un dia calorós...

Refets de l'esforç, prosseguim per la carretera fins a la Colònia Europa, un restaurant on parem per a fer una queixalada al bocata de truita que ens ha preparat, de bon matí, la mestressa de l'Hotel de la pobla de Benifassà. Fem un cafè i dos km. avall fins a Fredes.

Anem fins a la plaça per a omplir els bidons d'aigua. Avui serà l'últim punt on podrem fer-ho. I tenint en compte la calor que ja comença a fer, val la pena ser previsor.

Enfilem el carrer de sortida per afrontar la segona pujada del dia, anem fent per la pista i, tot desviant-nos escassos 300 m de track marcat, fem una rampa pronunciada per arribar al punt més alt de la de la ruta "oficial" a 1.339 metres.

És en aquest punt on conflueixen els antics tres regnes d'Aragó, Catalunya i València.

Demanem a un grup de excursionistes que ens faci una foto per a immortalitzar la gesta.

Desfent l'últim tram del camí, reprenem el traçat marcat i, en un ràpid descens, primer, i una pujada després, arribem a una casa en runes. Una trialera molt tècnica però ciclable, ens endinsa a un espectacular corriol que fent un suau puja-baixa a través d'un frondós bosc, ens deixa al peu d'una impossible trialera que fem a peu tot comentant la magnificència del tram que acabem de fer.

Sortim a la pista al Mas del Ric de Frades o reprenem el traçat per la pista. Al cap d'uns quilòmetres, ens endinsem a la verdor de la fageda de La font del Retaule.

Un indret a l’ombra de les cingleres on predominen el verd del pins, boixos, teixos, faigs i avellaners;.
Arribem al Faig Pare.

Es tracta d'un exemplar de 250 anys, 25 metres d'alçada i un perímetre de 4 metres.

Reposem una mica i reprenem la marxa pista enllà.

Des d'aquest punt, encara en sentit ascendent, la pista ampla esdevé un corriol cada cop més complicat i estret. Com si d'un embut es tractés, ens trobem caminant per una impracticable corriol pendent amunt.

Les forces comences a anar justes i qualsevol oportunitat és bona per a reposar... I fer una mica el pallasso també!

 Un cop a dalt, sense poder pujar a la bici, seguim caminqant fins que ens deixem caure per la intrincada trialera que ens durà finalment fins a la riera on retrobem la pista de nou.

En aquest punt, deixant enrrere la incomoditat d'un descens qüestionable de formar part d'una ruta d'aquestes característiques, la pista ens durà fins al refugi.

Ens trobem un grup d'excursionistes celebrant alguna cosa i el guarda ens serveix, de mala manera, les aigües que ens cobra a preu de passeig de Gràcia...

Hi ha set i no li qüestionem però és certament escandalós el tracte tant displicent que ens dispensa. En fi, ens refresquem i seguim, pista enllà direcció al final de la etapa.

Puja baixa per pista amb algun que altre accident geològic digne d'admirar.

Aquest tram, tot i la fatiga que comencem a notar, el faig lleuger, gaudint dels tobogans de pendent lleugera fins que ens plantem a Caro.
Localitzaem l'Hotel on dormirem i fem uns metres més per anar a segellar el llibre de ruta al restaurant pols de neu.

A mesura que ens anem passant el tampó de goma, algú ho deixa caure amb una clara intenció desafiant...

                  -"Què, fa un Caro?"
                  -"Que cabró...Va!"

Com no podia ser d'altra manera, fent un off-track, ens decidim a fer la carretera que ens durà al cim.

Revolts de 180º, pendent sostinguda de l'11% i una espessa boira, ens reben desafiants donant a entenr que caldrà guanyar-se el dret de poder afirmar que hi vam ser.

Els ingredients per a fer-ho èpic hi eren tots...

En Xavi, en Sergi i jo, fem cim darrere d'en Joan i en Martin.

Al cim, no hi ha ningú, a excepció de la fauna autòctona que deambula aliena a la nostra presència: La cabra Hispànica del ports.

Fa molt fred i no es veu res i decidim tornar per a gaudir de la merescuda dutxa.

De baixada, ens trobem els companys que encara pugen. Tot i el dolor de cames i el cansanci, és en aquest moment que prenc consciència  tot veient els rostres dels meus companys, de la duresa d'aquesta decisió d'última hora.

Avui ha estat dur. Però com la majoria de vegades ha valgut la pena.
Ens reunim tot gaudint del descans i de les birres!

Per a accedir al track de la etapa, feu clic sobre la imatge.

Pedals dels Ports. Etapa 2

Súper etapa amb final extra.

Sopem com a lladres i sense massa sobretaula, caiem rendits al llit.

Salut! i fins la primera.