L'altre dia em van comentar que a prop de Barcelona, just abans de les costes del Garraf, hi havia una pujada que fins i tot els cotxes tenien certes dificultats per a remuntar. Es tracta del Rat penat.
Com no podia ser de cap altra manera, això calia comprovar-ho.
així doncs, després de l'esmorzar a primera hora vaig sortir cap a Castelldefels.
Passant per Cornellà, tot seguint el carrer Barcelona, passo per davant de l'estadi de l'espanyol, i a la rotonda, trenco a l'esquerra direcció Sant Boi.
Per sort és d'hora i no hi ha gens de tràfec. Aquesta zona, com he comentat altres vegades, és especialment poc agraïda per anar en bici.
Anar fent. Viladecans, Gavà i Castelldefels.
Com que no em sedueix gens l'entorn vaig pensant les meves coses i ni me n'adono que ja estic a la rotonda de l'inici de les costes del Garraf. En aquesta ocasió trenco a la dreta de cara al massís. Imponent s'aixeca enfront meu desafiant de cara a Migjorn, com si estigués reptant al Mar a un duel entre titans.
Seguint la carretera que passa per la urbanització, començo a prendre consciència de la duresa del tram. Al primer revolt a mà dreta ja porto tot el ferro posat i em disposo a encarar el, per fortuna meva, Desconegut...
Duríssimes rampes que de manera impressionant em fan guanyar altura i poder gaudir de la magnífica visió del mar que, pentinat pel radiant sol de primera hora, sembla argentat. Tant plàcid i seré que sembla mentida que en moments pugui esdevenir devastador i incontrolable.
Tot i que no sóc massa aficionat a aixecar-me dalt la bici, en algun tram no em queda altre remei per a poder seguir pujant.
Quina passada. M'he posat a 187 ppm i tot i que em sento ofegat, per amor propi no poso el peu a terra i, en un gran esforça per a mantenir l'equilibri, trameto tota la potència de la que en sóc capaç a cada pedalada fins que la paret d'asfalt esdevé una pendent més accessible. Tot i que és del 10% em sembla una replà!
Passo pel costat del punt d'informació del Parc i reprenc un segon tram de pendent més pronunciada. Pel camí, rebasso un ciclista que s'ha rendit i segueix capbaix la seva ascensió a peu. Els seus companys, l'esperen uns metres més amunt aturats al boral. Ens saludem i segueixo amunt.
Al final arribo al pla. plana Novella, indica el rètol. avanço uns metres i decideixo parar per a gaudir de les vistes sobre el mar. aprofito per a menjar un plàtan i segueixo endavant tot endinsant-me al cor del Massís.
Espectacular pujada i, en un tres i no res, em trobo enmig del Parc Natural del Garraf.
La pedra calcària no deixa espai per a grans masses de vegetació exceptuant el Margalló que buscant escletxes entre la roca, va creixent pertot.
Un indret àrid i amb escassa vegetació però amb unes vistes sobre el Mar que mereixen l'esforç.
Ara ja refet de la pujada, vaig travessant l'àrid indret tot pujant i baixant pels tobogans asfaltats.
No hi ha res enlloc i tinc la sensació d'estar perdut enmig de res.
Acabo fent cap a un nucli urbanitzat on dubto i m'equivoco de camí fins arribar a una pista de terra. Dono mitja volta fins al creuament. Agafo una altra direcció, per en pocs metres, adonar-me que no vaig bé. Per fi, desfent el camí agafo la quarta i ultima opció per a seguir el meu camí cap a Olivella.
Baixo fins a una vall i en paral·lel a la riera, que en una altra ocasió vaig recórrer en sentit contrari amb la bici de muntanya, arribo al creuament amb la carretera d'Avinyó Nou.
Deixo enrere la pista de formigó per la que he estat circulant durant molts quilòmetres per a incorporar-me a la tranquil·la carretera serpentejant, la BV2415.
Al final surto a la N-340 on un grupet de ciclistes m'encalcen mentre jo vaig fent front al vent de cara.
No perdo la oportunitat d'apuntar-m'hi i, poder així, gaudir de l'aspiració. Van molt forts i fins i tot un parell dels seus integrants es despengen tot quedant-se enrere. Quan me n'adono, salto darrere del grup principal i, amb un esforça considerable, els torno a agafar per a no deixar-los fins al trencall de Begues. Conscients que han perdut algun integrant del grup., s'aturen per a esperar-los mentre jo m'acomiado tot agraint l'ajuda oferta.
Ara, un cop deixada enrere la Nacional, redueixo el ritme per a començar a pujar suaument cap a Begues. Fantàstica carretera amb pocs cotxes que vaig traçant a bon ritme.
En arribar a Begues, a la rotonda de la benzinera, agafo el trencall cap a Torrelles. Ja m'ho conec i m'ho prenc en calma. La carretera, a pocs metres, esdevé un camí agrícola que es transforma en una pista de terra...
Amb tacte travesso els trams sense asfaltar fins arribar a Torrelles. Sempre penso amb Catalunya en miniatura. Tot i que no l¡'he visitat mai, em fa gràcia la idea d'una reproducció a escala dels trets geogràfics i arquitectònics més significatius de casa nostra.
Baixo fins a Sant Vicenç dels Horts o travesso el Llobregat per a dirigir-me cap a Molins de Rei.
Estic força cansat però vull fer el repicó a la sortida i opto per a tornar tot fent la ja coneguda carretera de Santa Creu.
Pateixo força però mantinc una bona cadència que fins i tot em permet rebassar algun que altre sofert ciclista que, com jo, ja ho han donat tot i ara van fent per a tornar a casa.
Per fi arribo a l'esplanada de Sant Pere Màrtir on retrobo la visió del Mar i de la ciutat als meus peus.
Descens suau i anar fent fins a casa.
Com no podia ser de cap altra manera, això calia comprovar-ho.
així doncs, després de l'esmorzar a primera hora vaig sortir cap a Castelldefels.
Passant per Cornellà, tot seguint el carrer Barcelona, passo per davant de l'estadi de l'espanyol, i a la rotonda, trenco a l'esquerra direcció Sant Boi.
Per sort és d'hora i no hi ha gens de tràfec. Aquesta zona, com he comentat altres vegades, és especialment poc agraïda per anar en bici.
Anar fent. Viladecans, Gavà i Castelldefels.
Com que no em sedueix gens l'entorn vaig pensant les meves coses i ni me n'adono que ja estic a la rotonda de l'inici de les costes del Garraf. En aquesta ocasió trenco a la dreta de cara al massís. Imponent s'aixeca enfront meu desafiant de cara a Migjorn, com si estigués reptant al Mar a un duel entre titans.
Seguint la carretera que passa per la urbanització, començo a prendre consciència de la duresa del tram. Al primer revolt a mà dreta ja porto tot el ferro posat i em disposo a encarar el, per fortuna meva, Desconegut...
Duríssimes rampes que de manera impressionant em fan guanyar altura i poder gaudir de la magnífica visió del mar que, pentinat pel radiant sol de primera hora, sembla argentat. Tant plàcid i seré que sembla mentida que en moments pugui esdevenir devastador i incontrolable.
Tot i que no sóc massa aficionat a aixecar-me dalt la bici, en algun tram no em queda altre remei per a poder seguir pujant.
Quina passada. M'he posat a 187 ppm i tot i que em sento ofegat, per amor propi no poso el peu a terra i, en un gran esforça per a mantenir l'equilibri, trameto tota la potència de la que en sóc capaç a cada pedalada fins que la paret d'asfalt esdevé una pendent més accessible. Tot i que és del 10% em sembla una replà!
 |
| Rat penat en essència. |
Passo pel costat del punt d'informació del Parc i reprenc un segon tram de pendent més pronunciada. Pel camí, rebasso un ciclista que s'ha rendit i segueix capbaix la seva ascensió a peu. Els seus companys, l'esperen uns metres més amunt aturats al boral. Ens saludem i segueixo amunt.
Al final arribo al pla. plana Novella, indica el rètol. avanço uns metres i decideixo parar per a gaudir de les vistes sobre el mar. aprofito per a menjar un plàtan i segueixo endavant tot endinsant-me al cor del Massís.
 |
| Altimetria de Raül Massabé |
La pedra calcària no deixa espai per a grans masses de vegetació exceptuant el Margalló que buscant escletxes entre la roca, va creixent pertot.
Un indret àrid i amb escassa vegetació però amb unes vistes sobre el Mar que mereixen l'esforç.
Ara ja refet de la pujada, vaig travessant l'àrid indret tot pujant i baixant pels tobogans asfaltats.
No hi ha res enlloc i tinc la sensació d'estar perdut enmig de res.
Acabo fent cap a un nucli urbanitzat on dubto i m'equivoco de camí fins arribar a una pista de terra. Dono mitja volta fins al creuament. Agafo una altra direcció, per en pocs metres, adonar-me que no vaig bé. Per fi, desfent el camí agafo la quarta i ultima opció per a seguir el meu camí cap a Olivella.
Baixo fins a una vall i en paral·lel a la riera, que en una altra ocasió vaig recórrer en sentit contrari amb la bici de muntanya, arribo al creuament amb la carretera d'Avinyó Nou.
Deixo enrere la pista de formigó per la que he estat circulant durant molts quilòmetres per a incorporar-me a la tranquil·la carretera serpentejant, la BV2415.
Al final surto a la N-340 on un grupet de ciclistes m'encalcen mentre jo vaig fent front al vent de cara.
No perdo la oportunitat d'apuntar-m'hi i, poder així, gaudir de l'aspiració. Van molt forts i fins i tot un parell dels seus integrants es despengen tot quedant-se enrere. Quan me n'adono, salto darrere del grup principal i, amb un esforça considerable, els torno a agafar per a no deixar-los fins al trencall de Begues. Conscients que han perdut algun integrant del grup., s'aturen per a esperar-los mentre jo m'acomiado tot agraint l'ajuda oferta.
Ara, un cop deixada enrere la Nacional, redueixo el ritme per a començar a pujar suaument cap a Begues. Fantàstica carretera amb pocs cotxes que vaig traçant a bon ritme.
En arribar a Begues, a la rotonda de la benzinera, agafo el trencall cap a Torrelles. Ja m'ho conec i m'ho prenc en calma. La carretera, a pocs metres, esdevé un camí agrícola que es transforma en una pista de terra...
Amb tacte travesso els trams sense asfaltar fins arribar a Torrelles. Sempre penso amb Catalunya en miniatura. Tot i que no l¡'he visitat mai, em fa gràcia la idea d'una reproducció a escala dels trets geogràfics i arquitectònics més significatius de casa nostra.
Baixo fins a Sant Vicenç dels Horts o travesso el Llobregat per a dirigir-me cap a Molins de Rei.
Estic força cansat però vull fer el repicó a la sortida i opto per a tornar tot fent la ja coneguda carretera de Santa Creu.
Pateixo força però mantinc una bona cadència que fins i tot em permet rebassar algun que altre sofert ciclista que, com jo, ja ho han donat tot i ara van fent per a tornar a casa.
Per fi arribo a l'esplanada de Sant Pere Màrtir on retrobo la visió del Mar i de la ciutat als meus peus.
Descens suau i anar fent fins a casa.
 |
| Wikiloc: Rat Penat |
Una ruta espectacular. Difícil i molt sacrificada però que es veu recompensada per la gesta assolida.
Puc afirmar que, del que he fet fins ara, ha estat la pujada més dura. Bracons o el turó de l'Home, vistos en perspectiva, no són tant durs.
En fi, una altra per a explicar i que he gaudit molt fent.
Salut! i fins a la propera.
Aquesta la hem de repetir que jo encara no he fet el Ratpenat.
ResponElimina