Ha arribat el dia.
Avui, per primera vegada participaré a una cicloturística mítica: Remences.
Ja ho tinc tot a punt...
M'hi vaig inscriure fa força temps i pensava que la data quedava molt lluny però ja ha arribat. Els entrenaments previs sempre sembla que són insuficients de manera que afronto la cita amb certes reserves.
Ja ho tinc tot a punt...
M'hi vaig inscriure fa força temps i pensava que la data quedava molt lluny però ja ha arribat. Els entrenaments previs sempre sembla que són insuficients de manera que afronto la cita amb certes reserves.
He decidit anar a dormir a La Garriga ja que cal estar a les 8:00 a Sant Esteve d'en Bas i hi ha un bon tros.
A les 6:00 em desperta la melodia del mòbil que ja associo a la bicicleta. Es l'única ocasió en que faig servir el telèfon com a despertador. Em llevo emborratxat de son i, sense gana, m'encaro al plat d'espaghetti amb oli que em vaig deixar preparada la nit anterior.
Menjo, desganat, a mesura que em vaig mentalitzant de cara a la ruta d'avui: 175 Km. i 2.600 de desnivell acumulat, tot segons la reorganització.
Sense perdre temps, agafo el cotxe i enfilo la C-17 cap al nord. Al cap de tres quarts d'hora, sortint dels túnels de Bracons, em trobo enmig d'un entorn extremadament feréstec tot és d'un verd lluminós tot i que el dia comença emboirat i amb un plugim somort.
Les primeres bicis de cara em donen a entendre que ja he arribat. A la primera rotonda ja em trobo un home amb armilla fluor donant orientacions.
Aparco el cotxe en un terraplè al costat d'un tren de rentat i, canviat i amb la bici a punt, em dirigeixo cap al pavelló on he quedat amb el Xavi i altres membres del club de Sant Cugat.
Poso el dorsal a la bici amb les brides que hi ha dintre el sobre i ens dirigim cap a a sortida. Un cop localitats els companys de ruta, ens anem col·locant entre la munió per a poder sortir plegats.
Estic força nerviós. Tot i els 3000 inscrits, el silenci relatiu que hi ha just abans de l'hora de sortida em crida l'atenció.
L'explosió d'un coet, trenca l'atmosfera alhora que indica que és hora de sortir.
Ens posem en marxa. Anem avançant, a peu fins que el so sec de les cales emncaixant amb els pedals, indica que és hora de començar a rodar.
Per fi iniciem la ruta sortint en direcció a Les Preses. Tot i el fred, es roda força ràpid. Cal anar molt en compte ja que rodem molt junts i els "professionals" avancen per totarreu no fos cas que perdéssin un minut!
Anem fent agrupats tot i que al fons, cada vegada més lluny, s'hi veuen els que van a fer "temps"... una família d'un altre planeta!
En una rotonda, els crits d'alerta dels ciclistes de davant, avisen d'una caiguda. Una s'incorpora, desconcertada mentre recull la bicicleta del terra. Un ensurt i poca cosa més. Per sort!
Travessem Olot entre l'aclamació dels espectadors sorpresos per l'event. Imagino que 3000 ciclistes, un darrere l'altre, deuen fer força impresió. S'agraiex molt l'acceptació i alhora les indicacions de la organització situada en els punts més delicats: illetes, bifurcacions, etc...
Fins i tot ens escorten els mossos d'escuadra.
En sortir de l'encara endormiscada Olot, arribem fins La Canya o trenquem a mà esquerra per iniciar la primera ascensió del dia: Coll de Capsacosta.
És un port relativament curt, de 8,66Km amb un desnivell acumulat de 455m. i una pendent mitjana del 5,25%.
Anem fent conscients de que només és el principi.
Es veu molt clar els que faran la volta curta ja que el ritme que porten no és massa adient a una sortida com la d'avui. Altres, ho pagaran més endavant...
Pujada fàcil i molt agradable ja que les vistes són collonudes.
En arribar a dalt, el primer avituallament del dia. Un glop d'aquàrius de taronja i avall direcció a Ripoll.
Passem per Sant Joan de les abadesses.
 |
| Pont Vell a Sant Joan de les Abadesses |
Els orígens del poble estan vinculats a la fundació del Monestir de Sant Joan de les Abadesses per Guifré el Pelós l'any 887. Aquest va ser el primer monestir femení de la Gòtia i la primera abadessa fou Emma de Barcelona, filla de Guifré.
Al redós del monestir es va crear la vila de Sant Joan. Al principi els vilatans vivien dispersos en masos i al voltant de la parròquia de Sant Pol, al barri conegut com El Raval. Quan la població va augmentar va ser necessària la construcció d'una vila emmurallada de nova planta, actualment anomenada Vila Vella, que es construí a les terres conegudes com El Vinyal. La Vila Vella acollia els gremis medievals, entre els més importants els paraires i tintorers, la plaça Major, centre d'intercanvi comercial, i bells edificis dels que avui encara queden reminiscències en alguna finestra gòtica o alguna portalada així com el Pont Vell d'estil gòtic i origen medieval.
Enfilats i a 40 per hora fem cap a Ripoll:
La Senyera del monestir s'alvira a la llunyania...
 |
| Monestir de Ripoll. Amb la Senyera. |
Entrar i sortir! i amunt de nou cap a Coll de Canes
15,42Km amb un desnivell acumulat de 469m. i una pendent mitjana del 2,80%.
Em quedo embadalit del paisatge per la que transcorre la carretera sinuosa. Tot verd i amb vaques pasturant. El silenci és total i només el trenca el rodar de les bicis i algun que altre esquellot...
Arribar a dalt és fàcil. Iniciem un descens vertiginós i molt llarg cap a terres Garrotxines per a afrontar la segona part del recorregut.
 |
| La Pinya. |
En arribar a baix, planegem entre prats fins arribar de nou al trencall del nostre punt de partida: Sant Esteve.
 |
| Viaducte de Bracons. |
Un arc inflable a mà dret, dona el punt de sortida a la part més dura mentre que a mà esquerra es veu el Pavelló d'esports on es dona per acabada la volta curta... algú del grup deixa anar:
- "Esteu segurs de girar a la dreta?"
- "Què et diu el teu amor pròpi?..." S'acaba el dubte
La veritat és que he arribat mol sencer a aquest punt. Portem 95 km però em sento prou fresc per a afrontar la part dura de la ruta. De tota manera, tot i les bones sensacions, em prenc un gel per si a un cas...
Direcció joanetes, ara afrontem els murs de Bracons:
8,17Km. amb una pendent mitjana del 8,01% i un desnivell acumulat de 658m.
Ara bé, amb rampes de fins al 18% estem davant d'un port de primera categoria amb totes les lletres.
Les primeres rampes ens porten fins a un molt ben situat avituallament on aprofito per a reomplir aigua i menjar quatre avellanes i dos quarts de taronja que trobo extremadament refrescants No m'hi entretinc massa i amunt de nou.
Pel camí anem trobant gent, reclinada sobre mantes, al més pur estil britànic entre les roselles dels prats que en animen tot gaudint del magnífic dia. A aquestes altures de la pel·lícula, s'agraeix molt el suport. No em puc estar de fer alguna broma del tipus:
-"Vols que et pugi... aquí hi caps!" Dic tot senyalant la barra horitzontal de la bici.
Una mica de sentit de l'humor correspost va molt bé per a seguir amunt.
 |
| Pujant Bracons. |
Les rampes es van succeint i el percentatge incrementant.
Ningú parla, tothom esbufega i va fent. Poca cadència i gestos de patiment. Ens retorcem sobre la bici mentre l'inevitable pensament del "què hi faig jo aquí?" t'envaeix com si del David dolent et xiuxiuegés a la orella "abandona...". A l'altre banda un "no afluixis que t'hi va l'honor!" em fa seguir amunt!
Amb posat seriós, deixo anar un:
-"Et sobra un pinyó " al ciclista que tinc al costat...
Es queda sorprès fins que entén la broma i riu entre esbufecs.
Arribem a dalt. 1.132m!
Deixo enrere l'avituallament ja que no em cal res... I el que em cal aquí no ho tenen... tiro avall.
En principi marxo sol fins que atrapo un ciclista que tenia davant. Per a baixar relaxat, m'hi poso a roda per anar fent. Mentre tant, altres ciclistes es van afegint al grup.
En arribar a la Plana, agraeixo rodar en grup ja que el fals pla, ple de tobogans, és un terreny molt trenca-cames per aquestes altures de la ruta.
Agafem un bon ritme que ens fa passar per Manlleu on hi ha el control de pas.
El xip "pita" per a donar constància, i seguim enllà per a enfilar el que potser serà el més dur del dia, els Colls de Can Bac i de Condreu.
Coneixedor del tram ja que la vaig fer mesos abans amb en Jordi, de Vic, recordava que no era exageradament pendent. Però les hores, els km. previs i el fet que en aquest punt la ruta està oberta al trànsit, la va convertir en força pesada.
Pel camí, enraono amb un altre participant a la marxa. anem comentant lo ben organitzada que està la ruta i sobre propòsits per als mesos vinents: que si Barcelona- Andorra, etapa del Tour, que sí la Bonaigua amb gairebé 4000 de desnivell... coses de ciclistes.
anem fent fins arribar a Cantonigrós on hi ha l'últim avituallament. aquarius, aigua i amunt cap a Condreu. L'entorn és magnífic i ajuda a anar fent fins a coronar Condreu.
Ja ho tenim!
Ara cap avall gaudint del fabulós descens cap a Sant Esteve.
En arribar a baix, empès per la carrega d'adrenalina de la baixada, no afluixo per a cobrir l'últim km en pla fins a l'arribada.
Fabulós!
Tot i l'esforç invertit he arribat prou enter i amb perspectives de repetir.
Per a consultar les dades de la ruta, cliqueu sobre la imatge:
 |
| Wikiloc: XVI Terra de Remences |
Aquesta la recordaré.
Mentre redacto la crònica de la fita, no puc estar-me de indagar l'origen del nom: Terra de Remences.
A la Catalunya feudal, es conegué com remences (o pagesos de remença) els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva de no poder abandonar el mas i les terres que treballaven, sense haver-se redimit per part del seu senyor. La redempció o remença que havien de pagar afectava no tan sols el pagès sinó també la muller i els fills, que havien de servir a la casa del seu senyor si aquest ho volia...
En fi, un exemple més de la generositat que caracteritza al gènere humà al llarg de la història... Per sort hi ha alguna que altra excepció!
La oposició Remença, després de dues revoltes va concloure amb una sentència que redimia els mals usos (que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns) previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors...
Salut! i fins la propera.
