Sant Joan 2012

La nit més llarga de l'any s'acosta i com que són dates de celebració i no hi ha temps de tot, aquesta tarda he anat a rodar amb la bici de carretera.

És dijous a la tarda i desprès d'haver anat a la jornada de portes obertes a l'escola dels nanos, he decidit, aprofitant les hores de llum que ens dona el dia per anar a fer una vol amb la bici. No m'he complicat massa i he anat fins a Molins de Rei per la ja coneguda carretera de Vallvidrera. En total un parell d'hores per a rodar i ordenar una mica les idees.

El més significatiu de la sessió ha estat la sufocant calor que ha fet. Quan he mirat al compta quilòmetres ho entès tot: 34ºC! I de la humitat ni en parlem... Al vespre ja estava a casa i la veritat és que la calorada m'ha deixat força xafat...però, com sempre, satisfet!

Les dades del recorregut, clicant sobre la imatge:



Wikiloc:BCN-Molis de Rei



Divendres de tràmit i dissabte al matí, hem anat, tota la família a la platja. el destí: Gavà. L'entorn està força ben conservat i a pocs minuts de casa. A més l'espectacle de fauna autòctona i de rodalies val la pena...un sociòleg hi tindria força a dir.

Avui al vespre celebrarem la revetlla de Sant Joan a Begur

Com bé sent habitual, ens trobem amb el Xavi i l'Eli per a sopar i, com no podia ser d'una altra manera, fer reaparèixer el nen entremaliat que portem dins i fotre'n alguna a cop de "Mega fallero"...

Ja es fa fosc a Begur i tot és a punt per a la màgica nit:



Cel rogent...pluja o vent!

 

Petards,

I les excel·lents empanades que ha preparat la Rosa.

Ha estat una nit fantàstica!

És curiós com hi ha coses que no canvien amb el pas dels anys. I Sant Joan n'és una d'elles, juntament amb la nit de Reis.

L'endemà per a passar els efectes de la festa, a jeure una mica al sol per a reposar un xic...

Baixem a dinar a Barcelona i per la tarda, per allò de cremar tots els excessos de la vetllada anterior...em calço els patins i surto a fer un vol.

El que havia de ser una volta de tràmit, sobtadament adquireix tints de singularitat...ja que a l'alçada de la plaça de les Glòries (que ja és tota una ironia que l'hagin batejat amb aquest nom) em trobo de cara amb el Quim. Un habitual de les nits de dijous a qui, per absència meva, feia temps que no veia:

   -"Què fas?"

   -"mira m'allargo fins al fòrum i torno..." Li contesto resignat

   -"va anem fins la platja"

   -"Mmmm, és que demà al matí...Vinga!"

I enfilem per Marina fins al mar.

Em sobta la afluència massiva de gent, la majoria estrangers, que passegen, van en bici i baden pel recuperat litoral Barceloní.

I enmig de la gentada:

   -"hòstia Hèctor!" 

Ens creuem amb un noi que feia molt de temps a qui no veia: un habitual del "Ubae" del carrer Perill. La fem petar una estona i ens acomiadem amb mostres dels millors desigs.

Passem pel Wela, a petar de gent mudada que van a la sessió que s'ha organitzat al "Lounge" de l'Hotel i de sobte...quatre més del "SAT" del dijous!

Quina passada, en una tarda m'he trobat més gent de cop de la que en el millor dels casos m'hagués pogut imaginar.

Amb tot es fan les nou de la nit i jo opto per acomiadar-me.

Arribo a les deu a casa.

Dutxa, teca i a clapar.

Demà a les 3 de la matinada m'he de llevar per agafar un vol a les 6:40 cap a Viena, Àustria...i són les 23:57...

Salut! i fins la propera.

Pantà de Can Borrell. 17.06.2012

Diumenge al matí...BTT.

Feia dues setmanes, des de l'excursió a Montserrat, que no sortia amb la bici de muntanya.

A les 8:00 ens vam reunir, com és habitual, al peu del funicular.

Érem 9: Keru, Agus, Àlvaro, Sergi, Javier Gallego, Enric, el retrobat Pepe, en Jordi 33 i jo, l'Arqman.

Com que faltava algun habitual, vam anar fent poc a poc per la carretera de Vallvidrera a l'espera que ens atrapesissin...no va venir ningú més.

En arribar a Vallvidrera, com ja comença a ser part del ritual de la btt, plat petit, la corona de 32 i amunt per la rampa de les escales que pugen a la parada de Vallvidrera superior, dels ferrocarrils.

És una pujada explosiva. Cal posar-se de peu però sense passar-se. S'ha de trobar el punt just per a no passar-se amb la força per a no perdre la tracció però la suficient per a no quedar-se parat. Combinació de tècnica i força.

A més, cal mantenir la línia ja que que qualsevol variació en la trajectòria et fa sortir de la rampa i ja estàs llest: Peu a terra.

No és el cas. La faig tota i un sentiment de satisfacció m'envaeix. Quina tonteria, però mentalment, tatxo de la "llista" "Pujar la rampa de Vallvidrera 0 peus"...

Seguim fins a dalt del Tibidabo, on amb l'inevitable "pique", anem arribant tots els integrants del grup.
A espera de l'últim en arribar, improvisem una benvinguda i li fem una "passadís" a l'Agus qui, amb el sentit de l'humor que el caracteritza, ens deixa anar allò tant carinyòs de:

"-Quina colla de cabrons..."

Mitja volta i, per la trialera del costat de l'Hotel La Florida, baixem fins a la pista que tantes vegades faig entre setmana. La de l'"Aaron House". Al costat de la font ens reunim i seguim avall fins a la carretera de l'Arrabassada i, després de fer un metres per asfalt, trenquem a la dreta per a enfilar pista avall cap a can Borrell.

Anem enllaçant revolts entre esbarzers gelosos del seu espai que ens deixen clar que aquell és el seu territori i les esgarrinxades a la nostra pell en deixen constància.. passos tècnics i una vegetació frondosa i de sobte, sortint d'un revolt tancat...Però si sembla que això sigui l'Amazònia!

Pantà de Can Borrell -Google maps-

Un llac enmig de la muntanya que ningú tenia controlat a excepció del nostre "sherpa", en Keru qui sembla mentida que, amb el temps que fa que ens movem per Collserola, encara descobreixi nous indrets...

Ens fem una foto de grup per a rememorar la "descoberta":

Enric, Àlvaro, Gallego, Jordi 33, Agus, Arqman, Serguei-P, Pepe i el Keru...fa la foto.

Seguim pel corriol fins a sortir a la pista del Zoo, direcció Sol i Aire.
Encara sorpresos per la singularitat de la visita, anem pujant fins al trencall que ens durà, fins a la pista de La Torre Negra, que ve de Sant Cugat.

Fa molta calor i el sol comença a apretar de valent. La solució, fugir de les pistes exposades i buscar l'aixoplug de la frondosa vegetació de corriols ocults.

Una bona ombra en la desviació del camí, és l'excusa ideal per aturar-nos a menjar una mica i comentar el decurs de la jornada.

Reprenem el camí i deixant Cerdanyola enrere. Iniciem el retorn per una trilera força tècnica que ens obliga a fer algun tram a peu.

La singularitat accidentada d'algun tram em fa fer un comentari de la perillositat dels esvorancs que les escorrenties han generat.
En concret, un buit enmig de la nostra trajectòria que, ens obliga a passar-lo a peu, és motiu de comentari:

   -"Recordeu al pobre Carlos!"
   -"Què va passar-pregunto jo"
   -"El tío es va fotre forat avall! i de pujada com ara!" 
   -"Va desaprèixer pel sot i en Joan va saltar darrere seu."
  -"Pobre, tenint en compte que ja se n'havia fotut un parell abans, es comprensible que no hagi volgut repetir..."

Ho torno a analitzar amb més deteniment i una esgarrifança em recorre l'espinada. Una caiguda de tres metres fins a una riera, seca, però que està molt avall!

Admirant l'esvoranc...

Com no podia ser d'una altra manera, per a il·lustrar l'esdeveniment, el bon amic Jordi 33 es presta a reproduir els fets:


El "33" en acció. 


Refets de l'atac de riure que m'agafa, anem fent corriol amunt fins a aparèixer a la pista que ens porta al forat de vent. Ens aturem sobre el pont de la carretera de Cerdanyola per a reagrupar-nos.

Ara és anar fent fins a la Font Groga però no sense abans donar mostres del tarannà picat de tot ciclista que es preui una mica: Comencem a ritme lent per acabar donant-ho tot entre esbufecs i renecs!

En arribar a la font ens refresquem i, sense entretenir-nos massa, comencem el retorn cap a casa.
Ja és migdia i no cal allargar-ho més.

Per accedir a les dades de la sortida, feu clic sobre la imatge:



Wikiloc: BCN-Pantà de Can Borrell- Forat del vent-BCN

 

Un dia excepcional de primavera estiuenca.

Per cert, aprofito per comentar que el nostre col·lega Xavi, ha estat aquest cap de setmana fent la Irati Xtrem amb la bici de carretera al País Basc...podeu llegir-ne la crònica al seu blog.
Per altra banda, el Monty, la setmana passada va fer la Transcat en BTT: de la Molina al mar a Barcelona...

Ja ho veieu, això està agafant un caire que aviat no podrem ni plantar-los cara!

Salut! i fins la propera.

La Medusa. 9.06.2012

Com la setmana passada, aquest cap de setmana he sortit dissabte per a poder-m'ho combinar amb la organització familiar.

En un principi havia de quedar amb el Sergi del grup de BTT. Un altre que es mor de ganes d'iniciar-se en això de la "flaca". però un problema de logística li ha impedit , a última hora, de disposar de la bici de lloguer que volia fer servir.

Així doncs, he sortit sol. el destí escollit ha estat la zona del parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al Vallès Oriental.

He sortit a les 7:00 aprofitant la fresca del matí. Anar fent per la carretera de Vallvidrera per anar a buscar l'Arrabassada que em deixaria a Sant Cugat.

És nota que és dissabte ja que, normalment a aquestes hores, hi ha menys gent i, sobretot, menys camionets de queviures.

He creuat la vila i, a la carretera que porta a Cerdanyola, he agafat el trencall cap a Bellaterra.

M'ha sorprès força la gran quantitat de cases d'arquitectura contemporània i de disseny acurat que hi he vist. No sé perquè tenia la idea que seria una localitat més pròpia de l'autocinstrucció consolidada que no pas d'habitatges unifamiliars d'alt estànding...no es poden tenir prejudicis!

He deixat enrere la zona residencial per a, passant per sobre l'autopista, aparèixer enmig de la zona industrial de Sabadell.

Exceptuant l'avió que hi ha enmig d'una rotonda al costat de l'aeròdrom, aquest tram del recorregut és francament prescindible.

L'únic problema és que per accedir al meu destí, és la via més ràpida.



Avió exposat a l'accés de l'aeròdrom de Sabadell.



En fi, vaig fent a través de la Gran Via de Sabadell fins a sortir per l'altra banda direcció Castellar del Vallés on, de fet, comença la veritable fita de la sortida.

Travesso el poble i segueixo per la carretera que porta a Sant Llorenç Savall. La carretera, a diferència de les precedents, és molt agradable: un traçat sinuós enmig d'una vegetació frondosa i amb una pendent suau i constant. a la llunyania, el so intens de l'"Akrapovic" d'una RR, em fa venir en ment allò que amb el temps se'm vé confirmant: si hi ha motos, la carretera valdrà la pena. I així ha estat.

Em vaig trobant amb grupets de ciclistes, que com jo, van enllaçant les corbes muntanya amunt.

A mitja ascensió em crida l'atenció un poble anomenat "Les Marines", d'on deu venir un nom així per a un poble enmig de la muntanya i tant allunyat del mar?

En arribar a Sant Llorenç, dubto i consulto el plànol que vaig imprimir de la ruta. Entro al poble i, travessant-lo pel carrer principal, passo pel costat dels bars plens de ciclistes que, a diferència de jo, van en bici per a, a part de gaudir de l'esport, guanyar-se un bon esmorzar.

Surto del poble direcció Gallifa.

Els plataners a banda i banda de la carretera li donen un aire arquitectònic com si de la nau d'una catedral gòtica es tractés. La llum filtrada em convida a fer una parada per a menjar una mica i aprofito per a fer una foto.

Al passar per Gallifa, l'olor de carn a la brasa i un grup nombrós de ciclistes esmorzant al sol em tempten i penso que començo a estar una mica tip de tanta barreta...Un d'aquests dies, em paro i em foto un tec competent!

Em concentro en la carretera i em crida l'atenció lo apedaçada que està.

Taques regulars d'assfalt d'un negre més intens van disposant-se a banda i banda de la carretera com si d'un escaquer es tractés.

M'hi fixo i veig que estan numerats amb esprai de color blanc...n'hi ha 103!

Sense adonar-me'n em trobo imaginant un mètode per a poder-ne mesurar la superfície. Imagino al enginyer mesurant-ne el desenvolupament amb una rodeta amb comptador com la que fa servir la guàrdia urbana i multiplicant-ho per l'amplada per a treure'n la superfície.

"-...el pedaç 67, té un desenvolupament de 5,36 m per 1,43 d'amplada...7,66m2!" Li diria a l'ajudant amb la llibreta d'anotacions.

Seguidament penso que aquesta deformació professional és força "freak". Ja m'ho deia la mare:

"-Sempre vas amb el cap baix, mirant a terra i no veus el paisatge!" i, pel que sembla, encara em dura!

Tot i que un prodigi de la natura no es pot obviar:

La Mola.

Baixant cap a Sant Feliu de Codines.

Un cop a Sant Feliu, passo pel costat del mercat del dissabte i, sense parar-me, començo el ràpid descens cap a Caldes de Montbui per a tornar a Castellar del Vallès punt d'inici d'aquesta volta Vallesana.

Ara enfilo direcció Terrassa i reapareix el paisatge gris i mediocre del Cinturó de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Lleig i molt transitat, vaig seguint fins a Sant Cugat passant per Rubí.

A la rotonda, agafo direcció la Floresta i Les Planes. Vaig fent fins a Vallvidrera des d'on agafo la carretera que em durà a casa.

Es pot dir que la ruta d'avui és la de la medusa.

Per la seva forma sobre el mapa però alhora, per fer un símil amb l'invertebrat, amb un cap vistós i agradable però amb uns tentacles llargs i molestos...

Per accedir a les dades de la sortida, feu clic sobre la imatge.



Wikiloc: Volta Vallesana. "La Medusa".



Salut! i fins la propera.

Patins. 7.06.2012

Ahir a la nit vaig anar a patinar desprès d'un període de descans forçós a causa d'una lesió de genoll.

Feia temps que no patinava i la sensació més significativa, a part de la humitat i la calor, va ser que hi ha molta més gent al carrer. Respecte la última vegada, es nota que les bones temperatures i els turistes s'han instal·lat definitivament.

Tot i que la primera intenció era sortir amb la gent del SAT, vaig acabar optant per anar sol per a evitar tornar massa tard a casa.

Vaig repetir el recorregut que faig habitualement, tot i que en sentit invers. 

Feu clic per accedir a les dades de la ruta

És a dir:

Plaça de Sants, Josep Terradelles fins a Francesc Macià. Diagonal fins a Marina, Icària, passeig marítim per acabar al mur de l'escollera, a l'Hotel Wela. 

Com us he comentat, la gentada és significativa fins al punt que, amb molt de compte, he d'anar esquivant vianants despistats per a poder anar prosseguit a un ritme raonablement ràpid.

Comentar que enmig de la Barceloneta, trobo un escenari amb un DJ en plena sessió. La gent gaudeix de l'espectacle i  l'ambient festiu omple el passeig marítim.

Torno fins al Fòrum, i Diagonal enllà arribo, amb parada ritual a la font de la granota per a beure aigua, fins a Francesc Macià i avall fins a casa.

Tot i que m'agrada molt patinar he d'admetre que és una activitat molt exigent i la manca de regularitat passa factura. Sobretot l'endemà al matí!

Una ruta ràpida però intensa ideal per a començar a fer cames per al cap de setmana.

Salut! i fins la propera.

Montserrat per Vacarisses. 2.06.2012

Dissabte al matí, a les 7:00, vam quedar amb el Monty, company de BTT i nouvingut al món de la "flaca".

Per a fer la rèplica a la sortida de la setmana passada, vam decidir retornar a Montserrat per una ruta diferent a la que faig habitualement.

Desprès de saludar-nos i comentar la gent que ens vam trobar pel carrer, mentre retiraven després d'una nit de "farra", enfilem per l'Avinguda de Madrid, direcció Esplugues.

És molt d'hora i no trobem pràcticament cap cotxe en el trajecte.

A l'alçada de Sant Feliu, un triatleta dalt la "cabra" de contrarellotge ens saluda al creuar-nos.

Amen fent camí passant per les zones industrials de Pallejà i fins a Martorell.

Agafem direcció a Olesa i, tot admirant el pont del diable, anem aproximant-nos a l'inici real de la nostra ruta.

Uns quilòmetres abans d'arribar a Olesa, ens atrapa un grup del C.C Collblanc i, sense perdre la oportunitat, ens posem a roda i, deixats portar per la inèrcia del grup, ens plantem a la rotonda d'Olesa. Tot i el bon ritme del grup, els deixem marxar ja que nosaltres trenquem a la dreta direcció Vacarisses. Ells segueixen direcció Monistrol.

Una ascensió sostinguda amb pendents força suaus, ens endinsa enmig de prats sembrats.
Passem per sota de l'espectacular viaducte del tren d'Olesa a Manresa.

Arribem a Vacarisses i, desprès de menjar una mica i preguntar com baixar a Monistrol, iniciem el sinuós descens fins a Can Prat.

Baixant a Monistrol des de Vacarisses.

Un cop a la Vall del Llobregat fem un tram de la C-58 (Carretera de Terrassa a Manresa) per enllaçar amb la C-55 que baixa de Manresa direcció Abrera.
El fet que sigui dissabte es nota amb la fluència de camions. Passem el més ràpid possible per arribar finalment a Monistrol.

Entrem a la vila per a omplir les botelles i recorrent els carrerons fem cap a una placeta amb un "xurrero".
Com que estic una mica desorientat, no se m'acut res més que preguntar al ociós venedor que està recolzat a l'exterior del seu "xiringo":

   "-Per pujar al Monestir?" Al que el personatge em contesta:
   "-No te entiendo!"

No m'en puc estar i li solto:

   "-No em fotis!"

Quan finalement intuïm la direcció correcta i ja estem ascendint cap al monestir no puc evitar reflexionar sobre l'incident:

Resulta que un indivíduu que té un negoci estable a Monistrol, al peu de la muntanya de Montserrat, icona insigne de la nostra idiosincràcia, em diu que "no te entiendo..." quan li pregunto una evidència com és pujar al monestir.
Has de ser un autèntic malparit...per a no emprar un altre adjectiu que tinc en ment.
De tota manera, que es foti! deu estar tot el dia rabiant entre tant català que ve a visitar un dels nostres signes d'identitat nacional...ja té prou pena: per ser tant curt i per haver escollit establir-se a "tan mal lloc". Burro!

Anem fent fins que atrapem un jove ciclista amb una indumentària força singurar. L'equipació del l'equip Sky no té res de particular excepte pel fet que duu serigrafiat al lateral el nom "FLECHA".


El mallot que portava el "col·lega" del corredor pujant a Montserrat...


No m'en puc estar i li deixo anar:

   "-Portes un mallot molt xulo..." El noi, orgullós pel meu comentari em respon:

   "-Me'l va donar el Joan Antoni... Com que cada temporada els canvien..."

   "-A sí?, que el coneixes?"

   "-Sí vam estudiar junts a l'insti..."

Ja tenim tema de conversa i, sense adonar-nos-es, arribem a les últimes rampes abans de l'aparcament del Monestir. Com que el noi, que em comenta que fa temps que no agafa la bici, no pot aguantar el suau ritme que portem, el deixo una mica enrere abans d'arribar a l'esplanada de l'aparcament. No me n'he adonat i el meu company de ruta encara s'ha quedat més enrere.

Un cop tots han arribat ens acomiadem, ja que ell es queda al monestir, i nosaltres prosseguim carretera enllà direcció Santa Cecília.


Santa Cecília de Montserrat S.X


Tot i que no amb les pendents que ens han dut fins aquí, la carretera segueix pujant però l'espectacular vista que tenim ens fa oblidar l'esforç.
Passem per davant de l'ermita de Santa Cecília i em fixo que a l'aparcament està ple de furgonetes amb gent descarregat motxilles. Tenen pinta d'escaladors.
Uns metres més endavant la meva percepció es veu confirmada quan admiro les imponents parets verticals del massís que em queden a l'esquerra.

Anem fent fins arribar al trencall de Marganell. Un agradable descens entre paratges increïbles amb Montserrat com a teló de fons ens durà fins a la petita vila on decidim parar per a reomplir els bidons. Com que no trobem cap font, ens endinsem cap a la plaça Major. Res.

Al fons, una pila de bicicletes recolzades contra la façana d'un restaurant ens indiquen una possible solució.

Entrem i, per a sorpresa nostra, ens retrobem amb el grup del C. C. Collblanc que es troben entaulats gaudint d'un esmorzar amb fonament.
Nosaltres ens limitem a comprar aigua mineral i un parell de coca coles per a refrescar-nos una mica.

Un cop refets i amb els bidons plens, se'ns planteja un dilema. Com que hem comprat més aigua que la que ens cabien als bidons, després de fer uns quants glops, ens plantegem si llençar l'aigua és una bona opció. Tenint en compte la calorada que està caient i que nio sabem quan tornarem a trobar una font, optem per a carregar-la.
Però les esveltes i aerodinàmiques formes del meu porta botelles de carboni no estan fetes per a ampolles quadrades de un litre...

No en queda una altra que adaptar la ampolla a l'espai disponible... i aquest va ser el resultat:

Fetes les bromes corresponents, seguim baixant fins a Castellvell i el Vilar.
Com que dubtem de la direcció a seguir pregunto a dos ciclistes que venen en la mateixa direcció:

   "-Per anar a Rellinars?"
   "-Segui-nos, nosaltres hi anem... "
   "-Com és la carretera?"
   "-Així, sostinguda fins al coll de l'Obac."
   "-I quants quilòmetres hi ha, 7?"
   "-Home des d'aquí 14 o 15! Des d'on veniu?"
   "-Des de Barcelona."
   "-Nosaltres ens quedem a Terrassa. a vosaltres encara us queda un bon tros!"

A les dues corbes, ja ens hem distanciat i anem fent, entre comentaris variats, camí al port.
Passat Rellinars, ens aturem a una de les poques ombres que hem trobat, per a beure una mica i fer un mos.
La pujada està molt bé però es fa llarga entre altres coses per la asfixiant calor que està fent.

En arribar al punt més elevat, mentre espero al Monty, observo com s'està instal·lant un punt de control a l'entrada d'una pista per a la Gràcia-Montserrat que s'està cel·lebrant avui mateix.
Un cop junts, sensemés dilació, iniciem un descens ràpid cap a Terrassa.

Ens passen un parell de "R's" fent interiors.

En un moment apareixem enmig de una avinguda força transitada de la Ciutat Vallesana. Anem fent i, gràcies a les indicacions que anem rebent dels vianants a qui interroguem, apareixem a lña carretera de Rubí.

Són les 13:30 i encara ens falta un bon tros...

Amb en Monty decidim, unànimament, que per avui ja n'hi ha hagut prou i que caldria anar fent cap a casa.
Així doncs, bsquem la parada dels ferrocarrils i cap a la Via Augusta.



Per accedir a les dades de la ruta podeu fer clic a l'enllaç:

Wikiloc: BCN-Montserrat-Obac-Rubí

Ha estat una ruta molt agradable.
La calor comença a apretar però amb bona companyia, tot es gaudeix!

Salut! i fins la propera.

Montserrat en BTT. 26.05.2012

Dissabte al matí, vam quedar per a fer una clàssica anual: Barcelona-Montserrat.

Com diu el bon amic Keru:

"-Anirem a tocar la Bola a la Moreneta"

Bromes a part, es tracta d'una ruta llarga que, a part d'algun polígon inevitable, transcorre per paisatges esplèndids tot recorrent el curs del Llobregat.

A les 7:00 ens vam trobar 7 fantàstics, al peu del funicular. Lloc de reunió habitual de la colla de BTT. Keru, Monty, Agus, Jordi 33, Àlvaro, Javier Gallego i Arqman conformem el grup.

A un ritme feixuc, però molt animats, iniciem l'ascensió per la ja tant coneguda carretera  de Vallvidrera. Abans del trencall cap a Molins, atrapem a un grup de tres ciclistes, encara més mandrosos que nosaltres, carregats amb "bocates de paleta" que els hi sobresurten de les butxaques del mallot.

Casualment també van a Montserrat! Deu ser l'època.

Deixant enrere l'asfalt, tot accelerant el ritme a rodar pel les pistes de Collserola: camí de Can Sauró, passeig del grèvol, camí de Can Balsach i fins La Floresta.

Després de dubtar una mica entre els carrers de la urbanització d'habitatges unifamiliars auto-construïts, reprenem el camí en la bona direcció.

Aprofitem els problemes tècnics amb les roldanes de canvi de l'Àlvaro per a fer una pausa i menjar una mica.

Fem cap al Cementiri del Parc de les roques blanques, abans de topar-nos amb el lateral de l'AP-7. Trobem un pas soterrat i apareixem al polígon industrial de Santa Rita a Castellbisbal.

Em crida l'atenció un "cementiri" d'excavadores escampades per un immens solar ple de verdisses. Es nota que fa temps que no les fa servir ningú. Un signe inequívoc de que el sector de la construcció està malament.

Montserrat es deixa veure a l'horitzó.



Després de l'apocalíptica visió, prosseguim el camí, tot seguint una agradable pista forestal entre camps sembrats. El verd intens s'estén fins la llunyania com un mantell sinuós. Al davant l'imponent massís de Montserrat, enrere encara s'albira la silueta retallada de la torre de Collserola.

La torre de Collserola de Foster al fons.

Al final de la pista, tot creuant una carretera poc transitada, arribem a Ca n'Amat d'Ullastrell. Deixem enrere la vila i, tot seguint per la pista, fem camí fins a Ullastrell. Els camps estan en el seu màxim esplendor i es nota que hem tingut una primavera generosa.

Entrem al poble pel costat del cementiri. Travessem el poble i prosseguim el camí tot baixant per una trialera plena de còdols de riu, fins a la riera. El llit de grava grisa i un minse corrent d'aigua són els signes clars que hem arribat al punt més baix del trajecte. Just havent superat el rierol, comença una rampa que ens fa posar el plat petit i emprar la tècnica per a evitar perdre la tracció sobre un terreny tant disgregat.

En arribar a dalt, ens refugiem a sota una ombra per a recuperar-nos de l'esforç. Ens reunim tots i prosseguim direcció Olesa. Accedim al poble a través d'un altre polígon industrial. Fem broma de la bellesa de l'indret i arribem a la plaça on ens aturem per agafar aigua i menjar una mica per afrontar el següent tram del trajecte. Destí Monistrol.

Després de fer un tram de la carretera, agafem el trencall per la pista direcció La Puda de Montserrat. Tot recorrent la pista, anem guanyant altura respecte al Llobregat que transcorre paral·lel, en sentit contrari al nostre recorregut. Sempre m'ha agradat aquesta visió: El riu parsimoniós al fons de la vall i la carretera serpentejant amb els cotxes que semblen una maqueta.

El Llobregat des de la pista de La Puda.

Un cop arribem a la cota més alta de l'itinerari, iniciem un ràpid descens fins a la llera dreta del riu que ens dura fins a sota el pont de Monistrol.

La meva "Epic" i Montserrat al fons.

És un indret agradable ja que la frondositat de la vegetació juntament amb la fresca corrent d'aire que baixa pel curs del riu fa que la temperatura es mantingui agradable tot i la calor que està fent.

Pugem a Monistrol per la serpentejant pista de formigó que ens deixa al parc al costat de l'estació del tren que després agafarem per tornar a casa.

Fem un mos i omplim les ampolles d'aigua per iniciar la part més exigent del recorregut.

A punt per a pujar des de Monistrol.

L'Agus, que ve queixant-se de mal a les cames els últims quilòmetres, opta per a quedar-se i tornar cap a casa tot i que, de ben cert, li hauria agradat poder acabar la ruta amb tots nosaltres.

Creuem el pont i agafem la carretera fins a l'estació del cremallera. Deixem enrere el cementiri de Montserrat i iniciem el recorregut cap a Santa Cecília per la pista.

Fa molta calor i el pilot s'estira a cada corba. Anem fent parades per a refrigerar-nos sota les poques ombres que trobem i esperar a tots els membres del grup. Arribem a Sant Cristòfol i tot passant entre els carrers del llogaret, arribem a la pista que ens durà fins a Santa Cecília.

La visió em sobta molt i aprofito per fer una foto.

La orografia singular que llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l'erosió han acabat modelant, es mostra amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. El conglomerat reuneix multitud de roques de diferents formes i colors.

Un altre tret característic de Montserrat és l'alta concentració de monòlits de roca a la regió d'Agulles, que fan pensar en el conjunt de torres de la Sagrada Família.

Torres de la Sagrada Família. Gaudí.

També s'han relacionat alguns elements de la Sagrada Família amb les formacions rocoses de les Coves del Salnitre.  Montserrat és a només 35 Km de Barcelona. Malgrat tot, la connexió Montserrat-Gaudí mai s'ha pogut demostrar de manera rigorosa. Però encara que tot sigui només una coincidència, les formes orgàniques creades per la Natura a Montserrat poden il·lustrar l'observació i la interpretació personal de les genials peces arquitectòniques de Gaudí.

Caps de guerrer a la Pedrera. Gaudí.

Un cop feta la reflexió arquitectonica de l'entorn, prosseguim l'ascenció per la pista.



A Santa Cecília.



Sense perdre temps, quan ja hi som tots, Enfilem les últimes rampes fins al monestir. Hi ha una gentada de por.

Com a anècdota comentar que a l'entrada del aparcament, em vaig "tragar" literalment la tanca automàtica. Per sort vaig picar amb el canell esquerre i no vaig caure pe`´o la barra blanc i roja de l'aparcament va sortir projectada pels aires amb el corresponent tarrabastall en caure al terra.

L'escridassada del guarda no em va fer aturar i vaig prosseguir fins a l'esplanada del Monestir.

Ens fem fer una foto per a commemorar la gesta:



Àlvaro, Arqman, Monty, Gallego i Keru. Trobem a faltar l'Agus...



En Keru, en 33 i l'Àlvaro, li posen un ciri a la Verge mentre que jo opto per a retornar al centre de, l'atri per a fer la meva personal ofrena espiritual.

Sense perdre un minut, enfilem la carretera cap a Monistrol amb parada intermitja a la font del frare per a recollir aigua.

A l'estació, tot esperant el tren, rememorem els millors moments del dia entre bromes i comentaris irònics que toquen a tots. Ja se sap, que si tens el clatell vermell de la solana, que si et veig més gras..., quina bona olor que fas...en fi, com els crios!

A les 14:40 pugem al tren direcció Barcelona. Després de fer l'enllaç a Martorell Central, arribem a casa a les 15:50...Potser la propera vegada fem el pensament de tornar amb bici...

Desprès d'una bona dutxa i un plat de macarrons, carrego el cotxe amb les bicis dels nanos i marxem cap a Calella.

Per accedir a les dades de la sortida, feu clic sobre la imatge.



Wikiloc: BCN-Montserrat



L'endemà al matí, per a gaudir del esplendorós, fem la via verda del tren petit fins a Platja Castell. Fixeu-vos la quantitat de pol·len que hi ha. Sembla que hagi nevat... a 31ºC?



Via verda: trenet petit.



A la tarda anem fins l'escullera de Llafranc per a pescar.

Dues julivies, una boga i un serranet no donen per a massa però la il·lusió que ens ha fet compensa l'esforç. I un fumet per fer un arròs blanc, també!

Al capvespre baixem a fer un vol pel poble.

Em quedo hipnotitzat per la visió del mar en repòs i dels tons del cel que amenacen pluja.

Com sempre unes experiències per a relatar i guardar en el record.

El cap de setmana perfecte: família, natura i... bici!

Salut! i fins la propera.