Aquest dissabte vaig canviar la bici per la moto.
Des de fa uns anys, amb una colla d'ex-pares de la guarderia dels nens, quedem un o dos cops l'any per a fer una sortida en moto.
Enguany, segons la planificació d'en Jordi, anirem fins al Maestrat a Castelló.
Quedem a les 7:30 al Bracafé de Badal amb la carretera de Sants.
En arribar ja hi eren el Tony i l'August.
Ens saludem efusivament i, tot esperant a la resta del grup, demano un cafè amb llet.
Mentre prenc la beguda no puc evitar fer un repàs a la gent que hi ha a l'establiment. Matiners com nosaltres o treballadors endormiscats i "pobladors" de la nit que estan acabant la sessió de divendres es barregen amb tota normalitat. Fa gràcia com a excepció un home llegint el diari, la resta anem disfressats d'una manera o altra: motoristes amb aparatosa indumentària, "farreros" amb vestit de nit i faldilles curtes i fins i tot una parella de "urbanos" amb el seu uniforme completen el repertori.
En Jordi, amb cara de son, el Toni-Kawa i finalement el Javi s'incorporen al grup.
L'exitació és palesa i el to de veu de la nostra conversa, així com les ganes de sortir, van en augment.
 |
| Foto: Tony Ufenast |
A les 8:07 pugem a les motos i el grup de sis, ens posem dintre el "cinturó" per anar a buscar la Diagonal direcció Sant Vicenç dels Horts per la N-IIa. A uns estrictes 120, anem seguint per l'autovia fins a Igualada. Passant per Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Abrera, Esparraguera, Collbató, el Bruc i Castellolí.
Tot i que el trajecte transcorre per l'Autovia, la visió constant del massís imponent de Montserrat, compensa la monotonia del traçat rectilini.
Un cop a Igualada, prenem el desviament cap a la C-37 per enllaçar amb la C-241c, la carretera de Montblanc a Manresa, direcció Santa Coloma de Queralt.
Parem a repostar a la benzinera que hi ha al creuament amb la carretera de Sant Martí de Tous (BV-2202).
Les "R" comencen a deixar clar que a part de molts cavalls, també tenen molta set...
Des d'aquest punt, un cop deixat enrere la transitada autovia, el brogit del tràfec veloç deixa pas al so dels motors de les nostres motos.
La carretera esdevé la primera sorpresa de la jornada. Es tracta d'una via molt poc transitada que s'endinsa als camps sembrats per a més endavant discórrer entre frondosos boscos. Comencem a trobar ciclistes fet que evidencia que es tracta d'una bona carretera...
Santa Coloma, Les Piles, Rocafort de Queralt, Serral, Pira fins la Guàrdia dels Prats on enllacem amb la C-14 que ens durà a, direcció a Montblanc fins a la carretera de l'Espluga de Francolí.
Des d'aquí iniciem, per la T-700, l'aproximació al Monestir de Poblet.
 |
| Foto: xtec.cat |
Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic i es pot comptar entre els conjunts monàstics més importants d'Europa, essent de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent europeu.
Va ser fundat el 1150, quan Ramon Berenguer IV, un cop enllestida la conquesta de Lleida als sarraïns, qui va donar a l'abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà, perquè hi establissin un monestir cistercenc. Aquesta donació tenia una finalitat doble: una espiritual (crear un focus de cristianització en terres conquerides als sarraïns) i una econòmica (conrear terres ermes i abandonades).
El nou monestir havia d'ésser un lloc de treball i oració.
Per tant, l'any 1151 un petit grup de monjos va arribar a Poblet i el 1153, un cop conquerits els últims reductes sarraïns de Prades i Siurana de Prades, dotze monjos van prendre possessió de les terres.
Està composat entre altres dependències per església, refetor, claustre, sala capitular, dormitori, escriptori, estances de Ponent o ala dels conversos, museus, allotjament turístic i una muralla amb la corresponents portes del recinte.
Us recomano la visita virtual
Deixem enrere l'impressionant conjunt arquitectònic per a iniciar l'ascensió des dels 481 fins a Prades, a 951m...
La carretera no té ni un racó "desaprofitat", és un constant de revolts entrellaçats amb pendents que deuen rondar el 16%.
Tot plegant la moto penso que aquesta l'hauria de fer amb la bici de carretera.
 |
| Fragment de l'ascensió a Prades des de Poblet. |
Una a la dreta, esquerra, dreta, dreta, segona, tercera, gas, segona, fre de davant, 180º sense visibilitat, gas, tercera...Quina passada!
I no s'acaba mai!
Feia temps que no gaudia tant en moto.
Malauradament, els revolts s'acaben i, gairebé d'una manera inesperada, ens plantem a l'entrada de Prades.
Decidim fer una pausa per a esmorzar.
 |
| Plaça de Prades |
Escollim un bar situat a l'interior de la plaça del poble. És un espai molt agradable ja que està molt recollit i a més, fa una temperatura magnífica.
Com a dada curiosa, cal saber que dels quatre brolladors de la font que hi ha a la plaça de Prades, cada 21 de juliol, coincidint amb la tradicional Festa del Cava, hi raja cava. Aquesta imatge es ve repetint des que, fa 23 anys, un grup d'amics va decidir omplir de cava la font renaixentista i fer-la el centre d'una festa.
 |
| El Tony fa la foto. |
Mentre seiem al sol, demanem bocates i jo, no em puc estar de fer un clàssic: ous amb cansalada!
"-Vol que hi posem uns fesolets?" em pregunta el cambrer.
"-Voleu dir? ...Vinga!"
Un esmorzar suculent, comentaris del més desenfadat i, després de prendre un cafè, decidim tornar a "la feina".
Ens posem la tortuga, la jaqueta, el casc, els guants i enfilem cap a la Granadella.
A diferència de la carretera precedent, aquesta, encara que igual de solitària, té un traçat més obert i ens permet fer-la a un ritme alegre.
Segur que des d'un punt elevat faria força patxoca veure el grup de sis motos anar desfilant com a un convoi...
Sense adonar-nos-en, ens plantem enmig de l'àrida plana Lleidatana.
La calor exagerada per l'època de l'any, confereix a l'entorn un aspecte desèrtic i, aprofitant la falta de benzina d'en Jordi, un cop més, fem una aturada infructuosa al "poste" de Maials...està tancada i sense cap indicació.
La calor exagerada per l'època de l'any, confereix a l'entorn un aspecte desèrtic i, aprofitant la falta de benzina d'en Jordi, un cop més, fem una aturada infructuosa al "poste" de Maials...està tancada i sense cap indicació.
Fem els comentaris oportuns i reprenem la marxa en busca d'alguna benzinera oberta.
Arribem a Seròs.
No sé si ho vaig imaginar però em va semblar veure un cotxe a dalt d'una coberta...potser començo a acusar els efectes de la calor...Em pregunto mentre intento processar el que m'ha semblat veure.
Finalment, enmig de la zona industrial, trobem un sortidor força singular. Es pot pagar amb targeta en una mena de terminal on esculls sortidor, benzina i, finalment, import...Si fa temps pensava que això de l'autoservei tenia un punt d'estafa, ja no us comento el que penso d'aquesta última modalitat. A mi no m'han descomptat un cèntim pel fet d'eliminar-me el servei!
Comentem la jugada i...lo del cotxe també. Sort que el Tony va fer-hi una foto.
De manera inconscient, a mesura que anem repostant, ens arrecerem a l'ombra. Aprofitem per a fer una breu pausa i beure una mica d'aigua. La calor comença a ser asfixiant.
Un cop refets i reomplerts, prosseguim el camí per a endinsar-nos a Aragó.
Destí: el pantà de Mequinensa.
Agafem la LP-7041 amb el Segre a la nostra esquerra fins que el travessem just abans d'arribar a la Granja d'Escarp. Just en el punt s'ajunta amb el riu Cinca.
Des d'aquest punt, la carretera és molt agradable ja que, a part de ser molt poc transitada, transcorre paral·lela al riu, aquest cop ens queda a mà dreta.
Anem prosseguint fins arribar al pot vermell que creua l'embassament.
Anem prosseguint fins arribar al pot vermell que creua l'embassament.
La visió oàsica del pla d'aigua blau ens fa aturar-nos sense contemplacions al voral del pont.
El Tony, a part de fer fotos per a la seva, ja habitual crònica, ens fa una encertada reflexió:
"-L'hem cagat!, hauríem d'haver dut els banyadors i fer-nos una refrescada!"
Tenia tota la raó. No sé a la temperatura que estàvem però no era massa habitual per l'època de l'any que estem.
Tot continuant camí observem el castell de Mequinensa.
 |
| Castell de Mequinensa |
Buscant per Wikipèdia he trobat més informació: "El Castell de Mequinensa és un palau castell intacte dalt d'un turó. Fou construït pels Montcada, senyors de la baronia de Mequinensa. Data dels segles XIV i XV, encara que al 1959 el reformà considerablement l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer.
El palau és de forma quadrada irregular, amb set torres rectangulars llevat d'una, que és pentagonal. Dues de les torres guarden l'entrada, que és semicircular, amb un escut a dalt."
Sense badar, enfilem per la N-211 direcció Casp, passem de llarg i ens plantem a Alcañiz als vols de les 14:30.
Una vegada més, després de separar-nos pels carrers de la ciutat (molt lletja per cert), ens retrobem a la benzinera per a omplir dipòsits.
 |
| Els carrers d'Alcañiz... |
Ens assabentem que estem a 37º...ara començo a lligar caps.
Prenem una aigua i seguim camí. Cal trobar un lloc per a dinar!
Enmig d'Alcañiz una altra visió surrealista...és la calor o que al Bajo Aragón tenen fixació per la "descontextualització"?
Sense deixar la carretera que hem estat seguint fins ara, passem per Calanda. Recordo haver-hi estat per la "Tamborrada" quan era jove... L'acte més característic de
Es celebra el Divendres Sant a les dotze del migdia. A la plaça major, s’hi concentren fins a 1000. Tothom espera en silenci que el rellotge de l'església faci sonar la primera campanada, en aquest moment tots els tambors i bombos comencen a ressonar a l'uníson amb gran força.
Els tambors i bombos continuaran tocant fins al migdia del Dissabte Sant. 24 hores de ritme tronador!
Enfilem per la A-226 fins a Mas de las Matas, enmig del no res...
Ens decidim per un dels dos restaurants que hi ha porta per porta pel simple fet que hi veiem una persona a fora fumant... a l'entrar, es fa el silenci entre els autòctons de clatell vermell.
"-Podemos comer?" Preguntem prudents.
"-Sí, al fondo hay sitio..."
Caram que "si hay sitio" estem sols en un menjador per a 200 persones!
El lloc és correcte, estovalles i tovallons de cotó i una vaixella modesta però polida.
Ara sí que demanem una gerra de cervesa ben fresca!
Tot i lo rústic del lloc, el menú no està malament.
Dinem animats i comentem la jornada tot fent inacabables incisos que deriven cap als més inconnexos temes de conversa.
Un cop fet el cafè, abandonem el climatitzat local i afrontem el sec i roent aire del Bajo Aragón.
Al poc d'iniciar la ruta, encisats pel paisatge, fem una parada per a admirar-lo.
Bordón, Olocau del Rey, Mirambel i Cantavieja. Hem arribat a la meitat del recorregut. Comencem el retorn...
 |
| Feu clic per a engrandir |
L'indret em deixa parat.
Sense ser-ne conscient hem passat del desert a la frondositat dels prats. Tot és verd i la temperatura ha baixat notablement. A més, una amenaçadora massa de núvols grisa que ens ha acompanyat els últims quilòmetres, comença a matisar la llum i una atmosfera amenaçadora cau sobre nosaltres.
Deixem enrere Cantavieja per agafar un trencall direcció Iglesuela del Cid. Com bé sent habitual amb els topònims, com més petita la localitat, més llarg i rimbombant el nom...I en aquest cas a més la carretera, que fins ara estava en un estat excepcional, ha esdevingut una pista asfaltada que si anés amb la "flaca" de ben segur hauria evitat...potser amb la BTT, qui sap. Anem fent a 30 per hora fins arribar a Vilafranca del Cid on comença a ploure minsament. Relentitzem el ritme però no ens aturem.
Després de travessar la localitat, ens dirigim a Morella.
Deixem la impressionant ciutat emmurallada a la nostra esquerra i tot traçant amb celeritat les amples corbes de la CV-1160, arribem fins a Monroyo o tornem a repostar.
Per la A-1414 arribem a Vall de Roures.
Després de dubtar entre aturar-nos a berenar o no, deixem als vilatans asseguts prenent la fresca en les terrasses dels bars, una mica expectants en veure el grup de motoristes per entre els seus carrers. Decidim anar fins a Gandesa.
El cansament ja comença a ser palès en les nostres cares però encara estem de bon humor.
Fem una pausa per a refer forces i decidim tornar directes cap a casa.
Evitem l'Autopista fet que fa el trajecte molt pesat degut al tràfec intens que trobem al vespre.
Reus, Tarragona i per la N-340, fins a Vilafranca, l'Ordal i Vallirana.
Ens aturem per acomiadar-nos ja que cadascú agafarà camins diferents per a tornar a casa.
En Jordi i l'august, s'apunten a una pizza ràpida a un Sapri pel de "nengs" preparant-se pel cap de setmana. La veritat és que, en algun moment, vam patir per les motos aparcades a peu de carretera. Més d'un ja sabem el que és que te la carreguin en una furgoneta...
Enllestim el Calzone "King Size" que no em puc acabar i ens acomiadem fins a la propera.
 |
| Comiat a Vallirana |
En Jordi i l'august, s'apunten a una pizza ràpida a un Sapri pel de "nengs" preparant-se pel cap de setmana. La veritat és que, en algun moment, vam patir per les motos aparcades a peu de carretera. Més d'un ja sabem el que és que te la carreguin en una furgoneta...
Enllestim el Calzone "King Size" que no em puc acabar i ens acomiadem fins a la propera.
 |
| Feu clic per engrandir |
Total 775 Km i tot un dia per a gaudir.
Són les 23:56 i estic força cansat però molt satisfet.
Salut! i fins la propera.
Simplemente genial, David. Y muy instructivas las referencias históricas que nos enriquecen. Felicitats. Ja tinc ganes de lletgir una altre sórdida teva, sigui en moto o en bici.
ResponElimina